CAPITALISME PATRIARCAL ÉS CRISI
Sí, no es tracta d’un capitalisme
social i d’un capitalisme salvatge i criminal. No es tracta d’un
patriarcat que condemna formalment la violència “de gènere” i d’un
patriarcat de les cavernes… Es tracta d’un sistema que busca el benefici
empresarial a costa de l’espoli dels recursos, de l’explotació de la
classe treballadora, i de la sobreexplotació de la dona de classe
treballadora. Com a tal, adopta diferents formes en diferents contextos i
conjuntures històriques, fruit de la lluita de classes. Però totes
aquestes formes no deixen de ser diferents cares de la mateixa moneda.
I és un sistema-món. En el sentit
que s’ha desenvolupat a nivell planetari, i que a través de
l’imperialisme, tot aquest espoli i totes aquestes explotacions han anat
prenent forma de centres i perifèries a nivell global.
Amb aquestes premisses, doncs,
sempre hi ha una àmplia capa poblacional que pateix crisi, que pateix
l’explotació i l’exclusió social perquè un seguit de holdings
multinacionals puguin acumular grans fortunes i satisfer parcialment una
capa semiprivilegiada de treballadores “qualificades”, membres dels
aparells de l’Estat, i consumidores solvents.
Han passat 8 anys des de l’inici
mediàtic d’aquesta última crisi general del capitalisme patriarcal
internacional. I vistos amb perspectiva, podem assegurar i ratificar la
sentenciadora cita “no és una crisi, és una estafa”. Perquè 8 anys
després podem assegurar que la crisi només afecta a la classe
treballadora, a una petita empresa frustrada cada cop més enfonsada i
dependent dels holdings multinacionals, i a les arques públiques. I en
nom d’aquesta mateixa crisi s’han desenvolupat polítiques econòmiques
liberals caracteritzades per l’austericidi en matèria de serveis
socials, per la precarització (formalment dita flexibilització) en
l’àmbit laboral, i per les privatitzacions com a model productiu i
reproductiu.
ENDEUTAMENT PÚBLIC, LLIURE MERCAT, CORRUPCIÓ, AUSTERICIDI I REFORMES LABORALS
Els mateixos arquitectes econòmics
a sou dels grans lobbys patronals, qui dissenyen els plans, lleis i
normatives de l’austericidi i les reformes laborals, dictades després
per l’FMI i la Unió Europea, i aplicades pels governs dels estats i les
autonomies, com les polèmiques reformes laborals espanyola del 2012 i
francesa d’aquest passat març de 2016, són els qui van promoure la
desregulació econòmica i les bombolles financeres, deixant les
administracions públiques sense capacitat productiva i sobreendeutades.
Mentre patronal, banquers i els
seus gestors polítics amassaven i amassen fortunes desviades a paradisos
fiscals, des de Panamà fins Andorra i la city londinenca, les arques
públiques ja només omplertes amb els impostos de la classe treballadora,
han hagut de rescatar els bancs, i paradoxalment s’han sobreendeutat
novament amb entitats bancàries, caient en una dinàmica en espiral on
per fer front només als interessos del deute han de vendre’s el
patrimoni públic i desmantellar tots els serveis de benestar social.
Ara, aquests arquitectes han
dissenyat el Pacte de l’euro, conegut també com a pacte de
competitivitat europeu, buscant una nova empenta a les privatitzacions,
la facilitació de fusions i adquisicions empresarials, una disminució de
la ja limitada regulació bancària, la reducció d’impostos per la
patronal, i una nova rebaixa de la protecció laboral.
Una competitivitat que acabarà de
consolidar el panorama laboral i social on ens trobem. Retallada de
drets i salaris per la classe treballadora, que cada dia tenim més
assumit el privilegi de ser explotades a canvi d’un sou cada cop més
mins que hem de dedicar a serveis privatitzats. Més sobreexplotació per
la dona de classe treballadora, mantenint-se la discriminació salarial i
recaient sobre ella un treball de cures i reproductiu cada cop més
ampliat degut al desmantellament de la cobertura pública, ja sigui en
forma de treball no remunerat, o en forma d’un treball de cures
remunerat situat en un dels graons més baixos de l’escala salarial,
convivint amb la desregulació i desprotecció social, i amb la submissió
de les dones socialment més vulnerables, les que tenen dificultats per
arribar a finals de mes havent-se de fer càrrec d’una família, i sovint
amb la inseguretat de ser migrades en un context racista legal i
socialment.
GUERRA IMPERIALISTA I DESMANTELLAMENT DE L’ESTAT DEL BENESTAR
Però des de la patronal i la
classe política europeista no en tenen prou en aguditzar l’explotació de
la classe treballadora dins les fronteres de la Unió Europea, i d’altra
banda, com a natural degut a la integració en el sistema-món
capitalista patriarcal, ens empenyen a participar en les guerres
imperialistes per tal de mantenir la política de rapinya vers els
recursos minerals, energètics i naturals dels pobles i l’aprofitament de
la divisió internacional del treball.
Quan encara cuegen les guerres
imperials de l’Afganistan i l’Iraq, amb el vist-i-plau tan de la dreta
com de la socialdemocràcia política, i avalats pels centres de pensament
i l’acadèmia pseudopacifista, ens han arrossegat a les intervencions
militars de Líbia i de Mali, a la promoció del cop d’Estat i la guerra
civil a Ucraïna, i al dessagnament i la destrucció de Síria.
Milions de morts sota les bombes
de l’OTAN, per les accions i atemptats dels diferents grups paramilitars
subvencionats pels governs i empreses europees, estatunidenques i de
les petromonarquies del Golf, o ofegades en el gran cementiri del Mar
Mediterrani per culpa de la política fronterera europea.
Un negoci lucratiu pel complex
militar-industrial, tan dels Estats Units com de la guardonada Nobel de
la Pau Unió Europea, i que ens ajuda a cohesionar-nos com a societat
europea davant la barbàrie exterior, davant la competència que ens
amenaça l’estat del benestar. Perquè com ens recorda la senyora Merkel
“hi ha més de 1.300 milions de xinesos i 1.200 milions d’indis, tots
ells forcegen amb nosaltres, amb els 500 milions d’europeus, per veure
qui es fa amb la influència mundial i qui pot viure en el benestar”.
És per això que hem de refermar
les nostres aliances militars i econòmiques. I per això ens presenten el
TTIP, la pota econòmica de l’OTAN, que permetrà una major llibertat
d’explotació de les treballadores i del territori per part de les
multinacionals estatunidenques i europees en pro de la competitivitat
mundial.
LA SOCIALDEMOCRÀCIA NO TÉ CABUDA NI EN LA UNIÓ EUROPEA NI EN EL CAPITALISME PATRIARCAL
Aquestes són les normes i és el
camí del capitalisme patriarcal, i fou amb l’objectiu de seguir-lo que
es va crear la Unió Europea i que s’han anat traçant totes les seves
grans polítiques: industrials, agràries, laborals, d’infraestructures…
El plantejament de la
socialdemocràcia, de deixar l’economia en mans del sector privat però
d’exigir-li des del poder polític una certa compensació social, es va
mantenir el temps just per poder enfortir una patronal amenaçada per una
classe treballadora molt organitzada, i per un model alternatiu capaç
de manllevar-los la seva raó d’existir: la propietat privada i la
capacitat d’explotació per mantenir-la i augmentar-la.
Esvaïda ja l’alternativa real, i
desmantellades, burocratitzades o comprades les organitzacions obreres,
amb una patronal multinacional totpoderosa davant unes administracions
públiques debilitades, endeutades i infiltrades a base de portes
giratòries i al control de l’acadèmia i els sectors de difusió del
pensament i el coneixement, ja no hi ha necessitat de mantenir
estructures que compensin l’extrema desigualtat social. I si en algun
moment algun sector socialdemòcrata es fa amb el poder polític, mentre
estigui vinculada a l’estructura de la Unió Europea, no se li permetrà
allunyar-se del camí de l’austericidi, l’explotació laboral i la guerra
imperial.
Així doncs, Grècia, bressol de la
democràcia occidental, esperança de la nova socialdemocràcia europeista,
ha hagut d’acatar les mesures de la Troika vers la seva població,
mantenir la seva quota inflada a la indústria militar, i exercir de
policia fronterera enfront el drama de les refugiades, un cop més,
seguint l’amarga història de les migracions, convertides en éssers
humans de segona o tercera categoria, extremament vulnerables,
convertits els privilegiats en mà d’obra barata i deportats, sobrevivint
en camps de concentració o morts en el trajecte la resta.
TREBALLEM MENYS. TREBALLEM TOTES. PRODUÏM EL NECESSARI. REDISTRIBUÏM-HO TOT!
Davant d’aquest panorama, doncs,
arribant a la mateixa conclusió que les revolucionàries dels segles
passats, només podem optar per una via que ens ofereix una immensa
possibilitat de camins.
Només podem optar per un canvi
radical, d’arrel, del sistema. No podem mantenir utopies que no ens duen
enlloc, buscant recuperar el capitalisme patriarcal europeu de temps
passats. Només podem optar pel trencament amb les estructures
polítiques, econòmiques i militars de la gran patronal, per tal de
construir un futur que no ens aboqui a la precarietat, a l’exclusió
social i a la guerra imperialista. Pas imprescindible per un
alliberament nacional que no vulgui reproduir l’explotació dins un marc
estatal nominalment propi.
Per això necessitem replantejar
les bases de la nostra vida. Necessitem replantejar les relacions i els
objectius del nostre treball. Necessitem replantejar les relacions
socials i les relacions amb la natura i els seus recursos. Necessitem
replantejar un model organitzatiu que respongui a la necessitat del
canvi de sistema, no a la infructuosa tasca d’intentar pal·liar els seus
mals.
Quan parlem d’independència per al
nostre poble, de feminisme, de construir les sobiranies, de política
ecologista, de practicar la solidaritat internacionalista, de repartir
la riquesa, de dignitat en el treball… Ens estem referint a emprendre el
camí del socialisme feminista als Països Catalans, a plantejar què
necessitem per viure i com hem de treballar per aconseguir-ho, vinculant
el treball productiu i reproductiu, assegurant i defensant l’objectiu
primordial del benefici social, col·lectiu, igualitari en les
oportunitats d’emancipació, felicitat i satisfacció. Plantejant una
actuació que ens preservi el territori per les nostres generacions i per
les futures… Per això apostem pel concepte del repartiment, tan de la
riquesa com del treball, perquè és la base que pot trencar amb l’extrema
desigualtat, explotació i violència que el capitalisme patriarcal
exerceix contra la classe treballadora, contra les dones de la classe
treballadora, contra els pobles, contra el propi territori i ecosistema.
I aquest plantejament no el
defensarem únicament en la política ideològica abstracta, on no li faria
gaire mal a la gran patronal, sinó que el defensarem en cada lluita
política i social per arrabassar-li gram a gram el poder. En la defensa
dels drets laborals, en el combat contra el masclisme, en l’accés a
l’habitatge, impedint el desmantellament dels serveis públics, aturant
les barbàries mediambientals, responent al feixisme, força de xoc del
capitalisme patriarcal. Oposant-nos a les intervencions militars
imperials, als tractats comercials i polítiques liberals, a la presa de
sobirania per part dels organismes internacionals. Lluitant per una
independència per canviar-ho tot.
I a nosaltres no ens fa por
canviar-ho tot, perquè sabem que si no ho canviem ens ho prendran tot. I
com a militants que creixem en la lluita político-social, seguirem el
camí de la lluita, als llocs de treball, al carrer, a les institucions,
en la destrucció del capitalisme patriarcal i en la construcció del
socialisme feminista.
No retrocedirem, ni un pas enrere.
Sí, no es tracta d’un capitalisme
social i d’un capitalisme salvatge i criminal. No es tracta d’un
patriarcat que condemna formalment la violència “de gènere” i d’un
patriarcat de les cavernes… Es tracta d’un sistema que busca el benefici
empresarial a costa de l’espoli dels recursos, de l’explotació de la
classe treballadora, i de la sobreexplotació de la dona de classe
treballadora. Com a tal, adopta diferents formes en diferents contextos i
conjuntures històriques, fruit de la lluita de classes. Però totes
aquestes formes no deixen de ser diferents cares de la mateixa moneda.
I és un sistema-món. En el sentit
que s’ha desenvolupat a nivell planetari, i que a través de
l’imperialisme, tot aquest espoli i totes aquestes explotacions han anat
prenent forma de centres i perifèries a nivell global.
Amb aquestes premisses, doncs,
sempre hi ha una àmplia capa poblacional que pateix crisi, que pateix
l’explotació i l’exclusió social perquè un seguit de holdings
multinacionals puguin acumular grans fortunes i satisfer parcialment una
capa semiprivilegiada de treballadores “qualificades”, membres dels
aparells de l’Estat, i consumidores solvents.
Han passat 8 anys des de l’inici
mediàtic d’aquesta última crisi general del capitalisme patriarcal
internacional. I vistos amb perspectiva, podem assegurar i ratificar la
sentenciadora cita “no és una crisi, és una estafa”. Perquè 8 anys
després podem assegurar que la crisi només afecta a la classe
treballadora, a una petita empresa frustrada cada cop més enfonsada i
dependent dels holdings multinacionals, i a les arques públiques. I en
nom d’aquesta mateixa crisi s’han desenvolupat polítiques econòmiques
liberals caracteritzades per l’austericidi en matèria de serveis
socials, per la precarització (formalment dita flexibilització) en
l’àmbit laboral, i per les privatitzacions com a model productiu i
reproductiu.
ENDEUTAMENT PÚBLIC, LLIURE MERCAT, CORRUPCIÓ, AUSTERICIDI I REFORMES LABORALS
Els mateixos arquitectes econòmics
a sou dels grans lobbys patronals, qui dissenyen els plans, lleis i
normatives de l’austericidi i les reformes laborals, dictades després
per l’FMI i la Unió Europea, i aplicades pels governs dels estats i les
autonomies, com les polèmiques reformes laborals espanyola del 2012 i
francesa d’aquest passat març de 2016, són els qui van promoure la
desregulació econòmica i les bombolles financeres, deixant les
administracions públiques sense capacitat productiva i sobreendeutades.
Mentre patronal, banquers i els
seus gestors polítics amassaven i amassen fortunes desviades a paradisos
fiscals, des de Panamà fins Andorra i la city londinenca, les arques
públiques ja només omplertes amb els impostos de la classe treballadora,
han hagut de rescatar els bancs, i paradoxalment s’han sobreendeutat
novament amb entitats bancàries, caient en una dinàmica en espiral on
per fer front només als interessos del deute han de vendre’s el
patrimoni públic i desmantellar tots els serveis de benestar social.
Ara, aquests arquitectes han
dissenyat el Pacte de l’euro, conegut també com a pacte de
competitivitat europeu, buscant una nova empenta a les privatitzacions,
la facilitació de fusions i adquisicions empresarials, una disminució de
la ja limitada regulació bancària, la reducció d’impostos per la
patronal, i una nova rebaixa de la protecció laboral.
Una competitivitat que acabarà de
consolidar el panorama laboral i social on ens trobem. Retallada de
drets i salaris per la classe treballadora, que cada dia tenim més
assumit el privilegi de ser explotades a canvi d’un sou cada cop més
mins que hem de dedicar a serveis privatitzats. Més sobreexplotació per
la dona de classe treballadora, mantenint-se la discriminació salarial i
recaient sobre ella un treball de cures i reproductiu cada cop més
ampliat degut al desmantellament de la cobertura pública, ja sigui en
forma de treball no remunerat, o en forma d’un treball de cures
remunerat situat en un dels graons més baixos de l’escala salarial,
convivint amb la desregulació i desprotecció social, i amb la submissió
de les dones socialment més vulnerables, les que tenen dificultats per
arribar a finals de mes havent-se de fer càrrec d’una família, i sovint
amb la inseguretat de ser migrades en un context racista legal i
socialment.
GUERRA IMPERIALISTA I DESMANTELLAMENT DE L’ESTAT DEL BENESTAR
Però des de la patronal i la
classe política europeista no en tenen prou en aguditzar l’explotació de
la classe treballadora dins les fronteres de la Unió Europea, i d’altra
banda, com a natural degut a la integració en el sistema-món
capitalista patriarcal, ens empenyen a participar en les guerres
imperialistes per tal de mantenir la política de rapinya vers els
recursos minerals, energètics i naturals dels pobles i l’aprofitament de
la divisió internacional del treball.
Quan encara cuegen les guerres
imperials de l’Afganistan i l’Iraq, amb el vist-i-plau tan de la dreta
com de la socialdemocràcia política, i avalats pels centres de pensament
i l’acadèmia pseudopacifista, ens han arrossegat a les intervencions
militars de Líbia i de Mali, a la promoció del cop d’Estat i la guerra
civil a Ucraïna, i al dessagnament i la destrucció de Síria.
Milions de morts sota les bombes
de l’OTAN, per les accions i atemptats dels diferents grups paramilitars
subvencionats pels governs i empreses europees, estatunidenques i de
les petromonarquies del Golf, o ofegades en el gran cementiri del Mar
Mediterrani per culpa de la política fronterera europea.
Un negoci lucratiu pel complex
militar-industrial, tan dels Estats Units com de la guardonada Nobel de
la Pau Unió Europea, i que ens ajuda a cohesionar-nos com a societat
europea davant la barbàrie exterior, davant la competència que ens
amenaça l’estat del benestar. Perquè com ens recorda la senyora Merkel
“hi ha més de 1.300 milions de xinesos i 1.200 milions d’indis, tots
ells forcegen amb nosaltres, amb els 500 milions d’europeus, per veure
qui es fa amb la influència mundial i qui pot viure en el benestar”.
És per això que hem de refermar
les nostres aliances militars i econòmiques. I per això ens presenten el
TTIP, la pota econòmica de l’OTAN, que permetrà una major llibertat
d’explotació de les treballadores i del territori per part de les
multinacionals estatunidenques i europees en pro de la competitivitat
mundial.
LA SOCIALDEMOCRÀCIA NO TÉ CABUDA NI EN LA UNIÓ EUROPEA NI EN EL CAPITALISME PATRIARCAL
Aquestes són les normes i és el
camí del capitalisme patriarcal, i fou amb l’objectiu de seguir-lo que
es va crear la Unió Europea i que s’han anat traçant totes les seves
grans polítiques: industrials, agràries, laborals, d’infraestructures…
El plantejament de la
socialdemocràcia, de deixar l’economia en mans del sector privat però
d’exigir-li des del poder polític una certa compensació social, es va
mantenir el temps just per poder enfortir una patronal amenaçada per una
classe treballadora molt organitzada, i per un model alternatiu capaç
de manllevar-los la seva raó d’existir: la propietat privada i la
capacitat d’explotació per mantenir-la i augmentar-la.
Esvaïda ja l’alternativa real, i
desmantellades, burocratitzades o comprades les organitzacions obreres,
amb una patronal multinacional totpoderosa davant unes administracions
públiques debilitades, endeutades i infiltrades a base de portes
giratòries i al control de l’acadèmia i els sectors de difusió del
pensament i el coneixement, ja no hi ha necessitat de mantenir
estructures que compensin l’extrema desigualtat social. I si en algun
moment algun sector socialdemòcrata es fa amb el poder polític, mentre
estigui vinculada a l’estructura de la Unió Europea, no se li permetrà
allunyar-se del camí de l’austericidi, l’explotació laboral i la guerra
imperial.
Així doncs, Grècia, bressol de la
democràcia occidental, esperança de la nova socialdemocràcia europeista,
ha hagut d’acatar les mesures de la Troika vers la seva població,
mantenir la seva quota inflada a la indústria militar, i exercir de
policia fronterera enfront el drama de les refugiades, un cop més,
seguint l’amarga història de les migracions, convertides en éssers
humans de segona o tercera categoria, extremament vulnerables,
convertits els privilegiats en mà d’obra barata i deportats, sobrevivint
en camps de concentració o morts en el trajecte la resta.
TREBALLEM MENYS. TREBALLEM TOTES. PRODUÏM EL NECESSARI. REDISTRIBUÏM-HO TOT!
Davant d’aquest panorama, doncs,
arribant a la mateixa conclusió que les revolucionàries dels segles
passats, només podem optar per una via que ens ofereix una immensa
possibilitat de camins.
Només podem optar per un canvi
radical, d’arrel, del sistema. No podem mantenir utopies que no ens duen
enlloc, buscant recuperar el capitalisme patriarcal europeu de temps
passats. Només podem optar pel trencament amb les estructures
polítiques, econòmiques i militars de la gran patronal, per tal de
construir un futur que no ens aboqui a la precarietat, a l’exclusió
social i a la guerra imperialista. Pas imprescindible per un
alliberament nacional que no vulgui reproduir l’explotació dins un marc
estatal nominalment propi.
Per això necessitem replantejar
les bases de la nostra vida. Necessitem replantejar les relacions i els
objectius del nostre treball. Necessitem replantejar les relacions
socials i les relacions amb la natura i els seus recursos. Necessitem
replantejar un model organitzatiu que respongui a la necessitat del
canvi de sistema, no a la infructuosa tasca d’intentar pal·liar els seus
mals.
Quan parlem d’independència per al
nostre poble, de feminisme, de construir les sobiranies, de política
ecologista, de practicar la solidaritat internacionalista, de repartir
la riquesa, de dignitat en el treball… Ens estem referint a emprendre el
camí del socialisme feminista als Països Catalans, a plantejar què
necessitem per viure i com hem de treballar per aconseguir-ho, vinculant
el treball productiu i reproductiu, assegurant i defensant l’objectiu
primordial del benefici social, col·lectiu, igualitari en les
oportunitats d’emancipació, felicitat i satisfacció. Plantejant una
actuació que ens preservi el territori per les nostres generacions i per
les futures… Per això apostem pel concepte del repartiment, tan de la
riquesa com del treball, perquè és la base que pot trencar amb l’extrema
desigualtat, explotació i violència que el capitalisme patriarcal
exerceix contra la classe treballadora, contra les dones de la classe
treballadora, contra els pobles, contra el propi territori i ecosistema.
I aquest plantejament no el
defensarem únicament en la política ideològica abstracta, on no li faria
gaire mal a la gran patronal, sinó que el defensarem en cada lluita
política i social per arrabassar-li gram a gram el poder. En la defensa
dels drets laborals, en el combat contra el masclisme, en l’accés a
l’habitatge, impedint el desmantellament dels serveis públics, aturant
les barbàries mediambientals, responent al feixisme, força de xoc del
capitalisme patriarcal. Oposant-nos a les intervencions militars
imperials, als tractats comercials i polítiques liberals, a la presa de
sobirania per part dels organismes internacionals. Lluitant per una
independència per canviar-ho tot.
I a nosaltres no ens fa por
canviar-ho tot, perquè sabem que si no ho canviem ens ho prendran tot. I
com a militants que creixem en la lluita político-social, seguirem el
camí de la lluita, als llocs de treball, al carrer, a les institucions,
en la destrucció del capitalisme patriarcal i en la construcció del
socialisme feminista.
No retrocedirem, ni un pas enrere.
Perquè la nostra lluita, la
nostra estratègia i els nostres objectius són nacionals.
dissabte 30 abril 2016
I és un sistema-món. En el sentit
que s’ha desenvolupat a nivell planetari, i que a través de
l’imperialisme, tot aquest espoli i totes aquestes explotacions han anat
prenent forma de centres i perifèries a nivell global.
Cadascú
des del nostre àmbit, anem a lluitar per allò que no és un somni,
sinó una necessitat. El SEPC, la COS, Alerta Solidàira, la CUP,
Arran i Endavant, com a Esquerra Independentista, no anem a cedir ni
un pam, i anem a continuar lluitant per fer realitat els nostres
anhels. Totes juntes als carrers, a les aules, als llocs de treball,
a les institucions, des dels espais juvenils, a les cases okupades, a
les plataformes unitàries, les assemblees d'aturades, als casals i
ateneus populars, als barris i al territori.