dimecres, 7 de desembre de 2016

Marxa de torxes per les preses polítiques 2016

divendres 16 desembre 2016
Castelló de la Plana

18:30 xerrada amb Laura Riera, expresa política catalana
La Cosa Nostra (carrer Sant Miquel, 2)

20:00 MARXA DE TORXES
Plaça de la Independència

21:00 sopar i concert
La Cosa Nostra (carrer Sant Miquel, 2)

ESDEVENIMENT al Facebook:
https://www.facebook.com/events/342892972769883/

Agenda amb les mobilitzacions d’enguany

Manifest de Rescat per la Marxa de torxes 2016:
Torna a ser desembre i tornem a recórrer els carrers del centre de Barcelona en suport a totes les persones que omplen les presons: lluitadores, dissidents, migrants, pobres... I totes aquelles que no encaixen amb la ideologia de l'Estat i d'aquest sistema capitalista.

Torna a ser desembre, ha passat un any des de que vam recórrer aquests carrers i res ha canviat. Les preses per lluitar segueixen patint trasllats constants de presó i règims d'aïllament, a més a més de la tortura que suposa la submissió al propi sistema penitenciari. Mentre, tribunals d'excepció com l'Audiència Nacional segueixen perseguint-nos per solidaritzar-nos amb elles.

Des de ja fa 15 anys que Rescat (Grup de Suport als Presos i Preses Polítiques Catalanes) convoca aquesta marxa de torxes solidària reclamant la fi de la dispersió i la presó que fa temps que pateixen les companyes Lola i Marina, empresonades a la presó de Rennes a la Bretanya francesa. Enguany, la convocatòria s'obre per incloure molts altres col·lectius i casos, perquè sabem que la repressió i les presons ens afecten a totes per igual. Per això, també ens manifestem per la Mònica i el Francisco, condemnades a 12 anys de presó; per les centenars d'empresonades en el marc del conflicte a Euskal Herria; per les companyes empresonades acusades d'expropiar bancs a alemanya; per en Nahuel, engarjolat des de fa més d'un any a l'espera de judici; per totes les anarquistes represaliades a les operacions Pandora i Piñata; per les empresonades del GRAPO que encara omplen les presons d'arreu de l'Estat; per les desenes de militants del Partit Comunista d'Espanya Reconstituït empresonades, entre elles el seu secretari general el camarada Arenas; per les companyes del SAT Andalús, en especial en Bódalo;  pel José Antunez Becerra tancat a Brians; per les militants empresonades del Moviment d'Alliberament Nacional Gallec i la recent il·legalització  de Causa Galiza per part de l'Audiencia Nacional; per l'Alfon, tancat a la presó de Soto del Real.

Cal fer especial denuncia de les accions venjatives i sense pietat de l'Estat en vers a les preses polítiques en greu estat de salut, mantenint-les dispersades i allunyades de les seves famílies i impedint que puguin rebre un tractament mèdic adeqüat.

A més a més, avui també sortim al carrer per totes aquelles companyes que s'enfronten a processos judicials amb possibles condemnes de presó, per les que han estat condemnades i estan en llibertat condicional o les que estan esperant saber si han de complir les penes de presó. Per les companyes condemnades per rodejar el Parlament i el Sergi, militant antifeixista, totes elles a l'espera de saber si ingressaran a la presó; per totes les represaliades per les vagues generals (29S, 29M i 14N); per les imputades i condemnades de l'#EfecteCanVies i la defensa del Banc Expropiat; per les companyes empresonades, avui ja en llibertat provisional, després d'haver participat en brigades internacionalistes al Donbas o al cantó Kurd de Rojava; per les processades per l'Audiencia Nacional per delictes d'opinió, com les companyes que van cremar les fotos de del Rei d'Espanya le passat 11 de setembre; pel company Lluc Valverde, detingut, maltractat i condemnat per les protestes contra la reforma laboral francesa; per la Masmi, jutjada a Grècia per haver donat suport a les resistents del camp de refugiades d'Eko; per totes les preses, que pateixen la tortura de les presons i pels molts companys tancats als CIE's de tot l'Estat.

No volem oblidar-nos de les centenars de preses polítiques que hi ha arreu de d'Europa moderna i democràtica que ens volen vendre; o a l'Orient Mitjà on per exemple és especialment preocupant la ràtzia repressiva de Turquia contra el poble Kurd i l'esquerra turca anticapitalista; en definitiva, no volem oblidar les milers de preses polítiques que hi ha repartides per tots els racons del món, perquè la repressió no entén de fronteres, però la solidaritat tampoc.

Perquè no permetrem que l'Estat tanqui la dissidència, les migrants sense papers, ni a les més desfavorides.

Tornarem a sortir als carrers a cridar que "L'Estat ens vol empresonades, Llibertat Preses".

Per Nadal les volem a casa!
Fins l’últim Rescat la lluita continua!

Marxa de torxes de l'any 2015 a Castelló de la Plana:

Organitza: 
Rescat, col·lectiu de suport a presos i preses polítiques catalanes

Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional

dilluns, 10 d’octubre de 2016

Xerrades a la Plana: "Dones i crisi"

Xerrada i presentació del llibret “Dones i crisi: per una nova organització social dels treballs i del temps” a quatre Centres Socials Autogestionats (CSA) de la Plana.

El present document, editat per primera vegada el 2008, està emmarcat en la situació actual de crisi econòmica i pretén fer visibles i denunciar les conseqüències que té sobre les dones, ja que els efectes de les crisis són més nefastos sobre la població que parteix de condicions més desfavorables. Sis anys després de la publicació d’aquest document, la comissió de lluita feminista d’Endavant (OSAN) considerem que cal actualitzar-lo. Encara que el document segueix sent vàlid, des de 2008 els efectes de la crisi i les retallades en els serveis bàsics han suposat i suposen una ofensiva contra les dones de les classes populars dels Països Catalans.

dissabte 15 octubre
19:00 La Cosa Nostra (carrer Sant Miquel, 2 - Castelló de la Plana)
Acte emmarcat en les "VI Jornades Anticapitalistes" de la "Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa".

dissabte 12 novembre
19:00 Casal Popular de Vila-real (carrer Cronista Traver, 30 - Vila-real)
Acte emmarcat en el "Novembre antipatriarcal" del "Casal Popular de Vila-real".

dissabte 26 novembre
19:00 Casal Popular d'Onda (carrer Ceramista Alós, 34 - Onda)

dissabte 3 desembre
19:00 La Maranya: centre de cultura i joventut de Benicàssim (carrer els Dolors 42-44 - Benicàssim)

Publicació:
Dones i crisi: per una nova organització social dels treballs i del temps


 
Les crisis són períodes econòmics en què s’interromp la circulació del capital i la generació de beneficis, i es caracteritzen per una davallada del PIB, un augment de l’atur, una caiguda del consum i grans variacions dels preus. La crisi actual, doncs, suposa una agudització de les contradiccions del sistema i, per tant, un increment de les desigualtats que li són pròpies.
Així doncs, en aquest llibret prenem com a punt de partida la situació desigual d’homes i dones, les causes d’aquesta situació i la seva evolució fins arribar als nostres dies, per analitzar els efectes de la crisi en els diferents àmbits en què es manifesta l’opressió de les dones.
Les dones veuen condicionades les seves vides, el seu entorn i elles mateixes, a causa dels interessos econòmics del capital i de la burgesia. Socialment es projecta sobre elles les tasques de cura i d’atenció a les persones; la cura de la
infància, de la vellesa i de les persones malaltes i dependents; com també es projecta i condiciona socialment la seva sexualitat. Es fomenta la doble o triple jornada de treball, l’augment del consum de psicofàrmacs, l’alcohol i altres drogues…
I no podem oblidar l’increment del terror i de la por davant la violència patriarcal i de gènere. Tots aquests efectes que s’analitzen en aquest document tenen causes econòmiques i socials que, com hem dit, en situacions de crisi, s’aguditzen.

Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional

dilluns, 3 d’octubre de 2016

9-OCTUBRE: diada del País Valencià

Manifest de l'Esquerra Independentista:

Ja fa més d’un any de la desfeta del PP i del canvi de govern a les principals institucions del País Valencià. Ara, els que hi manen són el PSOE, Compromís i Podemos. Darrere queden més de vint anys d’hegemonia del PP: polítiques reaccionàries, caciquisme i corrupció, espanyolisme ranci i destrucció del territori… Semblava que s’obria un nou cicle, però més d’un any després, el panorama no és molt millor, perquè la crisi que viu el País Valencià -com la resta dels Països Catalans- no és conjuntural, sinó estructural. Els problemes no han estat, només, l’esclafit de la bombolla immobiliària, ni els anys de govern del PP, sinó que els problemes són més profunds: les pròpies dinàmiques del capitalisme i la inserció a l’estat espanyol i a la Unió Europea.
Així la situació econòmica del País Valencià, continua exactament igual, o pitjor tant per a l’agricultura com per al teixit industrial, i s’ha agreujat encara més el monoconreu del turisme. Tampoc no ha millorat l’infrafinançament que pateixen les nostres comarques i ha augmentat la dependència del FLA, i la taxa de risc de pobresa afecta el 20’5% de la població. I si s’han creat més llocs de treball en els darrers anys, ha estat possible a l’augment de la precarització. Sí, l’estat espanyol espolia el País Valencià i la resta dels Països Catalans, però també ens empobreixen les polítiques de les elits i les classes dominants autòctones. I això no ha canviat amb el nou govern autonòmic, que tot just s’ha limitat a gestionar una mica millor les engrunes que ens donen.
Quant a la destrucció del territori, de moment s’han aturat els megaprojectes i les noves urbanitzacions. Tanmateix, aquesta treva sembla que és causa més aviat de la fi de la bombolla immobiliària, i no tant de les polítiques del govern valencià. Què passarà quan finalitze aquest cicle i s’hi torne al mateix model? Podrà o gosarà el govern valencià canviar les lleis que han desregulat la gestió del sòl les darreres dècades? I podríem parlar dels incendis, en el portem d’any, al País Valencià ja han cremat més de 7.000 hectàrees. Enguany no poden llançar les culpes al govern del PP, a les seues retallades.
I si parlem d’educació o sanitat, les coses no canvien gaire. Continua la gestió privada dels equipaments sanitaris públics i també es manté l’actual sistema classista de concerts en l’educació, i l’actual govern simplement s’ha limitat a frenar aquest procés, però no a revertir-lo. De moment no hi ha cap pla de xoc per acabar amb els privilegis de l’escola privada i els seus concerts.
D’altra banda, el masclisme ha continuat assassinant i violant dones. La violència contra les dones es continua exercint des de l’Església. El masclisme continua actuant contra les dones a les empreses i als carrers, a la publicitat i al sistema educatiu. Cap govern del canvi ha evitar açò, ni pot fer-ho. Perquè l’única manera de fer-ho és enderrocant el patriarcat!
Les dues dècades de govern del PP van suposar un atac constant, conscient i planificat contra la identitat del País Valencià, per anorrear tot allò que suposa de trets compartits amb la resta dels Països Catalans, sobretot la llengua. La intenció ha estat clara: folkloritzar la nostra cultura, diluir-la dins de la identitat espanyola. Després de més d’un any de PSOE-Compromís-Podemos, continuem sense mitjans de comunicació propis (RTVV), sense rebre les emissions en català des d’altres territoris (TV3, IB3…), sense el requisit lingüístic en l’administració pública, continuem amb una educació que no garanteix l’ús ni l’aprenentatge del valencià als diferents nivells educatius…
No es tracta, doncs, d’una nova reforma constitucional o d’un valencianisme regionalista que persegueix un nou encaix del País Valencià en el projecte espanyol, ni tampoc d’aconseguir un «poder valencià» a Madrid. No es tracta doncs d’una millora del finançament autonòmic o d’una major transferència de competències. No volem pidolar les engrunes ni gestionar la misèria. La retòrica i les polítiques del nou govern valencià no frenen la depauperació de les classes populars al País Valencià, sinó més aviat per posar pedaços, per frenar una resposta més contundent. Això és continuar a l’atzucac.
Ara és el moment de compartir la necessitat d’un projecte d’alliberament social, un projecte per a construir el socialisme i el feminisme als Països Catalans, com a única via per enderrocar l’explotació i l’opressió, tant nacional com de classe i de gènere. Ara és el moment de donar el nostres suport a les lluites com les que han dut a terme els treballadors i les treballadores d’arreu del país, com els de l’empresa Esfosa enfront les contínues coaccions i extorsions que han patit i pateixen. És el moment de donar suport a la lluita antifeixista front als discursos d’odi que proliferen; o de donar suport a les lluites dels barris contra l’especulació que no s’atura.
Ara toca continuar la construcció nacional dels Països Catalans com l’únic projecte que afirma la plena sobirania per al País Valencià. Perquè no ens podem permetre projectes que ens esquarteren més, que ens divideixen més, que ens marquen diferents estratègies i diferents velocitats. Perquè som una nació, perquè som un poble, ara toca construir els Països Catalans des de les perifèries, des del País Valencià, des de les Illes, des de la Catalunya Nord i des de la Franja. Perquè els Països Catalans som un poble, compartim una lluita i anhelem un mateix futur.

València, Diada del 9 d’Octubre de 2016
Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional

diumenge, 25 de setembre de 2016

El Casal Popular de Castelló vos necessita!

L’assemblea comarcal de la Plana d’Endavant (OSAN) participa activament en el Casal Popular de Castelló, des d'on estem impulsant aquest projecte.

El Casal Popular de Castelló ha obert un nou espai per dur a terme la seua tasca aglutinadora dels moviments socials i de barri. Aquesta vegada ho ha fet ocupant com a forma de protesta contra les polítiques financeres executades pels bancs amb el suport de la classe dominant, la burgesia. Estem restaurant l’edifici per adaptar-lo a les necessitats socials del barri, participa econòmicament en la recuperació d’aquest espai abandonat amb la campanya de micromecenatge que estem impulsant.

Verkami: FEM el Casal Popular de Castelló! 



Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional
Assemblea comarcal de la Plana

diumenge, 4 de setembre de 2016

11-SETEMBRE: diada de Catalunya

Als Països Catalans desobeïm per la independència!

Des d’Endavant (OSAN) fem una crida a la mobilització popular aquest Onze de Setembre. Un carrer actiu i mobilitzat continua essent imprescindible per a evitar que allò que es reclama al carrer sigui diluït per les institucions.
Així mateix, creiem especialment important que les mobilitzacions de l’esquerra independentista transmetin un missatge clar i nítid: sense desobediència no serà possible assolir la independència dels Països Catalans.

És per tot això que Endavant (OSAN), juntament amb altres organitzacions de l’esquerra independentista, hem convocat un seguit d’actes i mobilitzacions arreu del Principat per aquest Onze de Setembre. I també és per això que l’esquerra independentista reinicia el curs polític amb la mirada fixada a continuar mobilitzant-nos en les diades del País Valencià (9 d’octubre), la Catalunya Nord (7 de novembre) i Mallorca (31 de desembre).

Perquè la nostra lluita, la nostra estratègia i els nostres objectius són nacionals.
Endavant (OSAN) centrarem el nostre discurs polític d’aquest Onze de Setembre en tres eixos:
  • Cal conquerir la sobirania per a que el poble es pugui governar i fer front als atacs de l’espanyolisme, el capitalisme i el patriarcat. Això als Països Catalans passa per guanyar la independència.
  • Sense desobediència no és possible canviar l’actual marc legal i jurídic. La pràctica i la legitimació de la desobediència ha de ser l’estratègia central de tot procés independentista.
  • Cal denunciar tots els intents d’allargar, canalitzar dins la legalitat vigent i finalment domesticar les demandes populars de sobirania i canvis en profunditat.

Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional
Assemblea comarcal de la Plana

dissabte, 18 de juny de 2016

28-JUNY: dia de l’alliberament LGTBI

Contra les normes sagrades, estima com vulgues!

Quan vam començar a preparar la diada per l’alliberament LGTBI d’enguany, ho vam fer amb el ressò de les paraules de l’arquebisbe de València, Antoni Cañizares, que assenyalava “l’imperi gai” com una amenaça social. És per aquest motiu que vam creure convenient centrar la diada en denunciar el paper de la jerarquia eclesiàstica com a propagadora de l’odi contra les persones homosexuals. I ho vam fer amb un cartell que contraposa l’odi d’aquests bisbes i capellans a una imatge fraternal de dues de les marededéus més conegudes dels Països Catalans fent-se un petó. Un cartell que és un cant a la vida, a la fraternitat i a la llibertat d’estimar com vulguem per sobre de normes morals inventades per homes.

Sabíem que el cartell indignaria la jerarquia catòlica, perquè la llibertat que transmet la imatge del cartell deixa en evidència la foscor i l’odi que transmeten ells. Sabíem també que la progressía benpensant tornaria a mostrar la seva cara més hipòcrita. Els encanta posar-se l’etiqueta de #jesuischarlie i demanar la llibertat d’expressió, la defensa artística i de la sàtira a l’Afganistan o a París. Però quan de debò s’han d’enfrontar als tabús interiors de la nostra societat, sempre troben la manera de no fer perillar la seva posició social conquerida a base de tornar-se inofensius pel sistema. Que hem fet diana ho demostra la persecució que contra la nostra organització s’està orquestrant des dels cercles ultres propers a l’arquebisbe Cañizares.

No permetrem cap intimidació ni amenaça contra les lluites per l’alliberament sexual. Callar quan una institució religiosa vulnera el principi d’igualtat i no discriminació, incitant a l’odi amb declaracions homòfobes i masclistes i sense que aquest fet provoque cap actuació d’ofici per part de les institucions públiques, ens fa còmplices de la injustícia i la vergonya. És més miserable encara quan hui, 12 de juny de 2016, l’odi retrògrad ha acabat amb la vida de 50 persones i ha deixat ferides altres 53 als EUA. Odi covat en un sistema heteropatriarcal que continua condemnant a l’exclusió, a la discriminació o a vore perillar la seua integritat a aquelles que trien opcions sexoafectives fóra de les normes . No alçar la veu contra aquesta opressió sistemàtica que no cessa, emparar-nos en els nostres privilegis o mirar cap a altre costat ens condemna a aquesta misèria.

Per això animem a una participació massiva a les mobilitzacions del Dia per l’Alliberament LGTBI als Països Catalans.
  • A València, aquest proper dissabte 18 de juny a les 19.30 al Parterre.
  • A Palma, el dimarts 28 de juny a les 19.30 a la Plaça de la Porta de Santa Catalina.
  • A Barcelona, el dissabte 2 de juliol a les 18.30 a la Plaça Universitat.

    Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional
    Assemblea comarcal de la Plana
     

dimecres, 15 de juny de 2016

Escola de Formació 2016

El proper 18 de juny celebrem la nostra Escola de Formació, oberta a totes aquelles persones interessades en els temes que treballarem. Enguany hem centrat la programació en el títol “Alternatives a l’eurocapitalisme. El repte de construir una estratègia revolucionària”.  Alguns fets d’aquest darrer any fan urgent que aixequem la mirada de la realitat més immediata per a poder pensar a mitjà termini com bastim una alternativa revolucionària a la Unió Europea. L’auge de l’extrema dreta, la derrota del poble treballador grec en el seu enfrontament amb la Troika, l’estratègia reformista de refundació d’una nova socialdemocràcia tant a l’estat espanyol com als Països Catalans o les dificultats dels processos sobiranistes per a encarar la qüestió de la UE fan que sigui necessària la construcció d’una estratègia revolucionària que eviti que una vegada i una altra els cicles de protesta siguin absorbits i neutralitzats per l’eurocapitalisme.

L’Escola de Formació es celebrarà a Mataró, a l’espai del Cafè de Mar (com arribar-hi?). El programa és el següent:

10:00-11:45 “Grècia: reforma o ruptura. L’alternativa de l’esquerra anticapitalista”, a càrrec de Kostas Skordoulis,  membre d’Antarsya i professor de la Universitat d’Atenes
12:00-13:45 “La construcció de Sobiranies: poder popular contra la dominació del capitalisme”, a càrrec d’Elena Idoate, economista crítica i membre del projecte Sobiranies
14:00- 15:45 Pausa per dinar
16:00-17:45 “El feminisme socialista com a eix de l’estratègia revolucionària”, a càrrec de Mireia Redondo, membre de la CGT; Jule Goikoetxea, escriptora i professora de ciències polítiques; Özgür Gunes, investigadora en ciències socials; i Maria Colera, membre d’Endavant i de la CUP.

Podeu fer la inscripció a través del següent formulari:

Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional
Assemblea comarcal de la Plana

diumenge, 24 d’abril de 2016

1-MAIG: dia de la classe treballadora

Treballem menys, treballem totes!

L’assemblea comarcal de la Plana d’Endavant (OSAN), conjuntament amb la resta de l'Esquerra Independentista de la Plana, hem preparat una xerrada amb les representants nacionals de cada organització de l'Esquerra Independentista dels Països Catalans pel dissabte 30 d'abril, en commemoració del dia de la classe treballadora.

A més, el diumenge 1 de maig, com a organització integrant de la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa, hem convocat la jornada de mobilització que també tindrà lloc a Castelló de la Plana i que porta per lema "Només lluitant tenim futur". 

dissabte 30 abril 2016

19:00 - XERRADA
a càrrec de representants de les organitzacions:
Arran, COS, CUP, Endavant (OSAN) i SEPC
 

21:00 - sopar popular (amb opció vegetariana)
 

22:30 - concert
 

Centre Social Autogestionat "La Cosa Nostra"
carrer Sant Miquel, 2 · CASTELLÓ DE LA PLANA








diumenge 1 maig 2016

12:00 - MANIFESTACIÓ
             plaça de la Independència

14:00 - dinar popular (amb opció vegana)
             fira d'entitats
             plaça l'Ereta

15:00 - concert i cafenet
             plaça l'Ereta
             CASTELLÓ DE LA PLANA







Manifest d'Endavant (OSAN):

CAPITALISME PATRIARCAL ÉS CRISI
Sí, no es tracta d’un capitalisme social i d’un capitalisme salvatge i criminal. No es tracta d’un patriarcat que condemna formalment la violència “de gènere” i d’un patriarcat de les cavernes… Es tracta d’un sistema que busca el benefici empresarial a costa de l’espoli dels recursos, de l’explotació de la classe treballadora, i de la sobreexplotació de la dona de classe treballadora. Com a tal, adopta diferents formes en diferents contextos i conjuntures històriques, fruit de la lluita de classes. Però totes aquestes formes no deixen de ser diferents cares de la mateixa moneda.
I és un sistema-món. En el sentit que s’ha desenvolupat a nivell planetari, i que a través de l’imperialisme, tot aquest espoli i totes aquestes explotacions han anat prenent forma de centres i perifèries a nivell global.
Amb aquestes premisses, doncs, sempre hi ha una àmplia capa poblacional que pateix crisi, que pateix l’explotació i l’exclusió social perquè un seguit de holdings multinacionals puguin acumular grans fortunes i satisfer parcialment una capa semiprivilegiada de treballadores “qualificades”, membres dels aparells de l’Estat, i consumidores solvents.
Han passat 8 anys des de l’inici mediàtic d’aquesta última crisi general del capitalisme patriarcal internacional. I vistos amb perspectiva, podem assegurar i ratificar la sentenciadora cita “no és una crisi, és una estafa”. Perquè 8 anys després podem assegurar que la crisi només afecta a la classe treballadora, a una petita empresa frustrada cada cop més enfonsada i dependent dels holdings multinacionals, i a les arques públiques. I en nom d’aquesta mateixa crisi s’han desenvolupat polítiques econòmiques liberals caracteritzades per l’austericidi en matèria de serveis socials, per la precarització (formalment dita flexibilització) en l’àmbit laboral, i per les privatitzacions com a model productiu i reproductiu.
ENDEUTAMENT PÚBLIC, LLIURE MERCAT, CORRUPCIÓ, AUSTERICIDI I REFORMES LABORALS
Els mateixos arquitectes econòmics a sou dels grans lobbys patronals, qui dissenyen els plans, lleis i normatives de l’austericidi i les reformes laborals, dictades després per l’FMI i la Unió Europea, i aplicades pels governs dels estats i les autonomies, com les polèmiques reformes laborals espanyola del 2012 i francesa d’aquest passat març de 2016, són els qui van promoure la desregulació econòmica i les bombolles financeres, deixant les administracions públiques sense capacitat productiva i sobreendeutades.
Mentre patronal, banquers i els seus gestors polítics amassaven i amassen fortunes desviades a paradisos fiscals, des de Panamà fins Andorra i la city londinenca, les arques públiques ja només omplertes amb els impostos de la classe treballadora, han hagut de rescatar els bancs, i paradoxalment s’han sobreendeutat novament amb entitats bancàries, caient en una dinàmica en espiral on per fer front només als interessos del deute han de vendre’s el patrimoni públic i desmantellar tots els serveis de benestar social.
Ara, aquests arquitectes han dissenyat el Pacte de l’euro, conegut també com a pacte de competitivitat europeu, buscant una nova empenta a les privatitzacions, la facilitació de fusions i adquisicions empresarials, una disminució de la ja limitada regulació bancària, la reducció d’impostos per la patronal, i una nova rebaixa de la protecció laboral.
Una competitivitat que acabarà de consolidar el panorama laboral i social on ens trobem. Retallada de drets i salaris per la classe treballadora, que cada dia tenim més assumit el privilegi de ser explotades a canvi d’un sou cada cop més mins que hem de dedicar a serveis privatitzats. Més sobreexplotació per la dona de classe treballadora, mantenint-se la discriminació salarial i recaient sobre ella un treball de cures i reproductiu cada cop més ampliat degut al desmantellament de la cobertura pública, ja sigui en forma de treball no remunerat, o en forma d’un treball de cures remunerat situat en un dels graons més baixos de l’escala salarial, convivint amb la desregulació i desprotecció social, i amb la submissió de les dones socialment més vulnerables, les que tenen dificultats per arribar a finals de mes havent-se de fer càrrec d’una família, i sovint amb la inseguretat de ser migrades en un context racista legal i socialment.
GUERRA IMPERIALISTA I DESMANTELLAMENT DE L’ESTAT DEL BENESTAR
Però des de la patronal i la classe política europeista no en tenen prou en aguditzar l’explotació de la classe treballadora dins les fronteres de la Unió Europea, i d’altra banda, com a natural degut a la integració en el sistema-món capitalista patriarcal, ens empenyen a participar en les guerres imperialistes per tal de mantenir la política de rapinya vers els recursos minerals, energètics i naturals dels pobles i l’aprofitament de la divisió internacional del treball.
Quan encara cuegen les guerres imperials de l’Afganistan i l’Iraq, amb el vist-i-plau tan de la dreta com de la socialdemocràcia política, i avalats pels centres de pensament i l’acadèmia pseudopacifista, ens han arrossegat a les intervencions militars de Líbia i de Mali, a la promoció del cop d’Estat i la guerra civil a Ucraïna, i al dessagnament i la destrucció de Síria.
Milions de morts sota les bombes de l’OTAN, per les accions i atemptats dels diferents grups paramilitars subvencionats pels governs i empreses europees, estatunidenques i de les petromonarquies del Golf, o ofegades en el gran cementiri del Mar Mediterrani per culpa de la política fronterera europea.
Un negoci lucratiu pel complex militar-industrial, tan dels Estats Units com de la guardonada Nobel de la Pau Unió Europea, i que ens ajuda a cohesionar-nos com a societat europea davant la barbàrie exterior, davant la competència que ens amenaça l’estat del benestar. Perquè com ens recorda la senyora Merkel “hi ha més de 1.300 milions de xinesos i 1.200 milions d’indis, tots ells forcegen amb nosaltres, amb els 500 milions d’europeus, per veure qui es fa amb la influència mundial i qui pot viure en el benestar”.
És per això que hem de refermar les nostres aliances militars i econòmiques. I per això ens presenten el TTIP, la pota econòmica de l’OTAN, que permetrà una major llibertat d’explotació de les treballadores i del territori per part de les multinacionals estatunidenques i europees en pro de la competitivitat mundial.
LA SOCIALDEMOCRÀCIA NO TÉ CABUDA NI EN LA UNIÓ EUROPEA NI EN EL CAPITALISME PATRIARCAL
Aquestes són les normes i és el camí del capitalisme patriarcal, i fou amb l’objectiu de seguir-lo que es va crear la Unió Europea i que s’han anat traçant totes les seves grans polítiques: industrials, agràries, laborals, d’infraestructures…
El plantejament de la socialdemocràcia, de deixar l’economia en mans del sector privat però d’exigir-li des del poder polític una certa compensació social, es va mantenir el temps just per poder enfortir una patronal amenaçada per una classe treballadora molt organitzada, i per un model alternatiu capaç de manllevar-los la seva raó d’existir: la propietat privada i la capacitat d’explotació per mantenir-la i augmentar-la.
Esvaïda ja l’alternativa real, i desmantellades, burocratitzades o comprades les organitzacions obreres, amb una patronal multinacional totpoderosa davant unes administracions públiques debilitades, endeutades i infiltrades a base de portes giratòries i al control de l’acadèmia i els sectors de difusió del pensament i el coneixement, ja no hi ha necessitat de mantenir estructures que compensin l’extrema desigualtat social. I si en algun moment algun sector socialdemòcrata es fa amb el poder polític, mentre estigui vinculada a l’estructura de la Unió Europea, no se li permetrà allunyar-se del camí de l’austericidi, l’explotació laboral i la guerra imperial.
Així doncs, Grècia, bressol de la democràcia occidental, esperança de la nova socialdemocràcia europeista, ha hagut d’acatar les mesures de la Troika vers la seva població, mantenir la seva quota inflada a la indústria militar, i exercir de policia fronterera enfront el drama de les refugiades, un cop més, seguint l’amarga història de les migracions, convertides en éssers humans de segona o tercera categoria, extremament vulnerables, convertits els privilegiats en mà d’obra barata i deportats, sobrevivint en camps de concentració o morts en el trajecte la resta.
TREBALLEM MENYS. TREBALLEM TOTES. PRODUÏM EL NECESSARI. REDISTRIBUÏM-HO TOT!
Davant d’aquest panorama, doncs, arribant a la mateixa conclusió que les revolucionàries dels segles passats, només podem optar per una via que ens ofereix una immensa possibilitat de camins.
Només podem optar per un canvi radical, d’arrel, del sistema. No podem mantenir utopies que no ens duen enlloc, buscant recuperar el capitalisme patriarcal europeu de temps passats. Només podem optar pel trencament amb les estructures polítiques, econòmiques i militars de la gran patronal, per tal de construir un futur que no ens aboqui a la precarietat, a l’exclusió social i a la guerra imperialista. Pas imprescindible per un alliberament nacional que no vulgui reproduir l’explotació dins un marc estatal nominalment propi.
Per això necessitem replantejar les bases de la nostra vida. Necessitem replantejar les relacions i els objectius del nostre treball. Necessitem replantejar les relacions socials i les relacions amb la natura i els seus recursos. Necessitem replantejar un model organitzatiu que respongui a la necessitat del canvi de sistema, no a la infructuosa tasca d’intentar pal·liar els seus mals.
Quan parlem d’independència per al nostre poble, de feminisme, de construir les sobiranies, de política ecologista, de practicar la solidaritat internacionalista, de repartir la riquesa, de dignitat en el treball… Ens estem referint a emprendre el camí del socialisme feminista als Països Catalans, a plantejar què necessitem per viure i com hem de treballar per aconseguir-ho, vinculant el treball productiu i reproductiu, assegurant i defensant l’objectiu primordial del benefici social, col·lectiu, igualitari en les oportunitats d’emancipació, felicitat i satisfacció. Plantejant una actuació que ens preservi el territori per les nostres generacions i per les futures… Per això apostem pel concepte del repartiment, tan de la riquesa com del treball, perquè és la base que pot trencar amb l’extrema desigualtat, explotació i violència que el capitalisme patriarcal exerceix contra la classe treballadora, contra les dones de la classe treballadora, contra els pobles, contra el propi territori i ecosistema.
I aquest plantejament no el defensarem únicament en la política ideològica abstracta, on no li faria gaire mal a la gran patronal, sinó que el defensarem en cada lluita política i social per arrabassar-li gram a gram el poder. En la defensa dels drets laborals, en el combat contra el masclisme, en l’accés a l’habitatge, impedint el desmantellament dels serveis públics, aturant les barbàries mediambientals, responent al feixisme, força de xoc del capitalisme patriarcal. Oposant-nos a les intervencions militars imperials, als tractats comercials i polítiques liberals, a la presa de sobirania per part dels organismes internacionals. Lluitant per una independència per canviar-ho tot.
I a nosaltres no ens fa por canviar-ho tot, perquè sabem que si no ho canviem ens ho prendran tot. I com a militants que creixem en la lluita político-social, seguirem el camí de la lluita, als llocs de treball, al carrer, a les institucions, en la destrucció del capitalisme patriarcal i en la construcció del socialisme feminista.
No retrocedirem, ni un pas enrere.
Sí, no es tracta d’un capitalisme social i d’un capitalisme salvatge i criminal. No es tracta d’un patriarcat que condemna formalment la violència “de gènere” i d’un patriarcat de les cavernes… Es tracta d’un sistema que busca el benefici empresarial a costa de l’espoli dels recursos, de l’explotació de la classe treballadora, i de la sobreexplotació de la dona de classe treballadora. Com a tal, adopta diferents formes en diferents contextos i conjuntures històriques, fruit de la lluita de classes. Però totes aquestes formes no deixen de ser diferents cares de la mateixa moneda.
I és un sistema-món. En el sentit que s’ha desenvolupat a nivell planetari, i que a través de l’imperialisme, tot aquest espoli i totes aquestes explotacions han anat prenent forma de centres i perifèries a nivell global.
Amb aquestes premisses, doncs, sempre hi ha una àmplia capa poblacional que pateix crisi, que pateix l’explotació i l’exclusió social perquè un seguit de holdings multinacionals puguin acumular grans fortunes i satisfer parcialment una capa semiprivilegiada de treballadores “qualificades”, membres dels aparells de l’Estat, i consumidores solvents.
Han passat 8 anys des de l’inici mediàtic d’aquesta última crisi general del capitalisme patriarcal internacional. I vistos amb perspectiva, podem assegurar i ratificar la sentenciadora cita “no és una crisi, és una estafa”. Perquè 8 anys després podem assegurar que la crisi només afecta a la classe treballadora, a una petita empresa frustrada cada cop més enfonsada i dependent dels holdings multinacionals, i a les arques públiques. I en nom d’aquesta mateixa crisi s’han desenvolupat polítiques econòmiques liberals caracteritzades per l’austericidi en matèria de serveis socials, per la precarització (formalment dita flexibilització) en l’àmbit laboral, i per les privatitzacions com a model productiu i reproductiu.
ENDEUTAMENT PÚBLIC, LLIURE MERCAT, CORRUPCIÓ, AUSTERICIDI I REFORMES LABORALS
Els mateixos arquitectes econòmics a sou dels grans lobbys patronals, qui dissenyen els plans, lleis i normatives de l’austericidi i les reformes laborals, dictades després per l’FMI i la Unió Europea, i aplicades pels governs dels estats i les autonomies, com les polèmiques reformes laborals espanyola del 2012 i francesa d’aquest passat març de 2016, són els qui van promoure la desregulació econòmica i les bombolles financeres, deixant les administracions públiques sense capacitat productiva i sobreendeutades.
Mentre patronal, banquers i els seus gestors polítics amassaven i amassen fortunes desviades a paradisos fiscals, des de Panamà fins Andorra i la city londinenca, les arques públiques ja només omplertes amb els impostos de la classe treballadora, han hagut de rescatar els bancs, i paradoxalment s’han sobreendeutat novament amb entitats bancàries, caient en una dinàmica en espiral on per fer front només als interessos del deute han de vendre’s el patrimoni públic i desmantellar tots els serveis de benestar social.
Ara, aquests arquitectes han dissenyat el Pacte de l’euro, conegut també com a pacte de competitivitat europeu, buscant una nova empenta a les privatitzacions, la facilitació de fusions i adquisicions empresarials, una disminució de la ja limitada regulació bancària, la reducció d’impostos per la patronal, i una nova rebaixa de la protecció laboral.
Una competitivitat que acabarà de consolidar el panorama laboral i social on ens trobem. Retallada de drets i salaris per la classe treballadora, que cada dia tenim més assumit el privilegi de ser explotades a canvi d’un sou cada cop més mins que hem de dedicar a serveis privatitzats. Més sobreexplotació per la dona de classe treballadora, mantenint-se la discriminació salarial i recaient sobre ella un treball de cures i reproductiu cada cop més ampliat degut al desmantellament de la cobertura pública, ja sigui en forma de treball no remunerat, o en forma d’un treball de cures remunerat situat en un dels graons més baixos de l’escala salarial, convivint amb la desregulació i desprotecció social, i amb la submissió de les dones socialment més vulnerables, les que tenen dificultats per arribar a finals de mes havent-se de fer càrrec d’una família, i sovint amb la inseguretat de ser migrades en un context racista legal i socialment.
GUERRA IMPERIALISTA I DESMANTELLAMENT DE L’ESTAT DEL BENESTAR
Però des de la patronal i la classe política europeista no en tenen prou en aguditzar l’explotació de la classe treballadora dins les fronteres de la Unió Europea, i d’altra banda, com a natural degut a la integració en el sistema-món capitalista patriarcal, ens empenyen a participar en les guerres imperialistes per tal de mantenir la política de rapinya vers els recursos minerals, energètics i naturals dels pobles i l’aprofitament de la divisió internacional del treball.
Quan encara cuegen les guerres imperials de l’Afganistan i l’Iraq, amb el vist-i-plau tan de la dreta com de la socialdemocràcia política, i avalats pels centres de pensament i l’acadèmia pseudopacifista, ens han arrossegat a les intervencions militars de Líbia i de Mali, a la promoció del cop d’Estat i la guerra civil a Ucraïna, i al dessagnament i la destrucció de Síria.
Milions de morts sota les bombes de l’OTAN, per les accions i atemptats dels diferents grups paramilitars subvencionats pels governs i empreses europees, estatunidenques i de les petromonarquies del Golf, o ofegades en el gran cementiri del Mar Mediterrani per culpa de la política fronterera europea.
Un negoci lucratiu pel complex militar-industrial, tan dels Estats Units com de la guardonada Nobel de la Pau Unió Europea, i que ens ajuda a cohesionar-nos com a societat europea davant la barbàrie exterior, davant la competència que ens amenaça l’estat del benestar. Perquè com ens recorda la senyora Merkel “hi ha més de 1.300 milions de xinesos i 1.200 milions d’indis, tots ells forcegen amb nosaltres, amb els 500 milions d’europeus, per veure qui es fa amb la influència mundial i qui pot viure en el benestar”.
És per això que hem de refermar les nostres aliances militars i econòmiques. I per això ens presenten el TTIP, la pota econòmica de l’OTAN, que permetrà una major llibertat d’explotació de les treballadores i del territori per part de les multinacionals estatunidenques i europees en pro de la competitivitat mundial.
LA SOCIALDEMOCRÀCIA NO TÉ CABUDA NI EN LA UNIÓ EUROPEA NI EN EL CAPITALISME PATRIARCAL
Aquestes són les normes i és el camí del capitalisme patriarcal, i fou amb l’objectiu de seguir-lo que es va crear la Unió Europea i que s’han anat traçant totes les seves grans polítiques: industrials, agràries, laborals, d’infraestructures…
El plantejament de la socialdemocràcia, de deixar l’economia en mans del sector privat però d’exigir-li des del poder polític una certa compensació social, es va mantenir el temps just per poder enfortir una patronal amenaçada per una classe treballadora molt organitzada, i per un model alternatiu capaç de manllevar-los la seva raó d’existir: la propietat privada i la capacitat d’explotació per mantenir-la i augmentar-la.
Esvaïda ja l’alternativa real, i desmantellades, burocratitzades o comprades les organitzacions obreres, amb una patronal multinacional totpoderosa davant unes administracions públiques debilitades, endeutades i infiltrades a base de portes giratòries i al control de l’acadèmia i els sectors de difusió del pensament i el coneixement, ja no hi ha necessitat de mantenir estructures que compensin l’extrema desigualtat social. I si en algun moment algun sector socialdemòcrata es fa amb el poder polític, mentre estigui vinculada a l’estructura de la Unió Europea, no se li permetrà allunyar-se del camí de l’austericidi, l’explotació laboral i la guerra imperial.
Així doncs, Grècia, bressol de la democràcia occidental, esperança de la nova socialdemocràcia europeista, ha hagut d’acatar les mesures de la Troika vers la seva població, mantenir la seva quota inflada a la indústria militar, i exercir de policia fronterera enfront el drama de les refugiades, un cop més, seguint l’amarga història de les migracions, convertides en éssers humans de segona o tercera categoria, extremament vulnerables, convertits els privilegiats en mà d’obra barata i deportats, sobrevivint en camps de concentració o morts en el trajecte la resta.
TREBALLEM MENYS. TREBALLEM TOTES. PRODUÏM EL NECESSARI. REDISTRIBUÏM-HO TOT!
Davant d’aquest panorama, doncs, arribant a la mateixa conclusió que les revolucionàries dels segles passats, només podem optar per una via que ens ofereix una immensa possibilitat de camins.
Només podem optar per un canvi radical, d’arrel, del sistema. No podem mantenir utopies que no ens duen enlloc, buscant recuperar el capitalisme patriarcal europeu de temps passats. Només podem optar pel trencament amb les estructures polítiques, econòmiques i militars de la gran patronal, per tal de construir un futur que no ens aboqui a la precarietat, a l’exclusió social i a la guerra imperialista. Pas imprescindible per un alliberament nacional que no vulgui reproduir l’explotació dins un marc estatal nominalment propi.
Per això necessitem replantejar les bases de la nostra vida. Necessitem replantejar les relacions i els objectius del nostre treball. Necessitem replantejar les relacions socials i les relacions amb la natura i els seus recursos. Necessitem replantejar un model organitzatiu que respongui a la necessitat del canvi de sistema, no a la infructuosa tasca d’intentar pal·liar els seus mals.
Quan parlem d’independència per al nostre poble, de feminisme, de construir les sobiranies, de política ecologista, de practicar la solidaritat internacionalista, de repartir la riquesa, de dignitat en el treball… Ens estem referint a emprendre el camí del socialisme feminista als Països Catalans, a plantejar què necessitem per viure i com hem de treballar per aconseguir-ho, vinculant el treball productiu i reproductiu, assegurant i defensant l’objectiu primordial del benefici social, col·lectiu, igualitari en les oportunitats d’emancipació, felicitat i satisfacció. Plantejant una actuació que ens preservi el territori per les nostres generacions i per les futures… Per això apostem pel concepte del repartiment, tan de la riquesa com del treball, perquè és la base que pot trencar amb l’extrema desigualtat, explotació i violència que el capitalisme patriarcal exerceix contra la classe treballadora, contra les dones de la classe treballadora, contra els pobles, contra el propi territori i ecosistema.
I aquest plantejament no el defensarem únicament en la política ideològica abstracta, on no li faria gaire mal a la gran patronal, sinó que el defensarem en cada lluita política i social per arrabassar-li gram a gram el poder. En la defensa dels drets laborals, en el combat contra el masclisme, en l’accés a l’habitatge, impedint el desmantellament dels serveis públics, aturant les barbàries mediambientals, responent al feixisme, força de xoc del capitalisme patriarcal. Oposant-nos a les intervencions militars imperials, als tractats comercials i polítiques liberals, a la presa de sobirania per part dels organismes internacionals. Lluitant per una independència per canviar-ho tot.
I a nosaltres no ens fa por canviar-ho tot, perquè sabem que si no ho canviem ens ho prendran tot. I com a militants que creixem en la lluita político-social, seguirem el camí de la lluita, als llocs de treball, al carrer, a les institucions, en la destrucció del capitalisme patriarcal i en la construcció del socialisme feminista.

No retrocedirem, ni un pas enrere.

Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional
Assemblea comarcal de la Plana

dimarts, 5 d’abril de 2016

25-ABRIL: diada del País Valencià

Acte a Castelló de la Plana
País Valencià, Països Catalans.
Ni pactes, ni renúncies! 


L’assemblea comarcal de la Plana d’Endavant (OSAN), conjuntament amb la resta de l'Esquerra Independentista de la Plana, hem organitzat, en motiu de la commemoració del 25 d'abril, aquesta convocatòria a Castelló de la Plana pel divendres 22.
Vos animem a que el dissabte 23 pugeu amb nosaltres als autobusos en destinació a Sueca pel matí i a València per la vesprada.

XERRADA
"País Valencià: ni pacte social, ni reforma constitucional"
divendres 22 abril
19:00 xerrada
21:00 sopar popular
22:30 concert
Centre Social Autogestionat "La Cosa Nostra" 
carrer Sant Miquel, 2 · CASTELLÓ DE LA PLANA

Xerrada a càrrec de Josep Villaroya, militant de l'assemblea comarcal de l'Horta d'Endavant (OSAN).


Manifest de l'Esquerra Independentista:
País Valencià, Països Catalans.
Ni pactes, ni renúncies.
Per primer cop en molts anys, la ciutat de València acull una diada del 25 d'abril sense el PP a les institucions. Les valencianes hem travessat uns anys de foscor que per sempre es recordaran per l'especulació i la destrucció del patrimoni, per la corrupció i l'enriquiment desmesurat dels poderosos, per la persecució a la llengua pròpia i a la cultura, per les agressives polítiques neoliberals en contra dels serveis públics i de la classe treballadora. Tot això sembla que s'ha acabat. O com a mínim és el que ens volen fer creure. 
 
Tant al País Valencià com a les Illes, o fins i tot al Principat estem vivint un període de canvi en què se'ns assegura que a través de les institucions podrem transformar d'arrel la nostra societat, podem aconseguir una vida que valga la pena ser viscuda per la classe treballadora. I és cert que s'han aturat algunes agressions a les persones, al patrimoni i a la cultura. Però aquest simples canvis institucional ràpidament poden reconduir-se a processos de reforma de l'Estat Espanyol i del capitalisme perquè no plantegen acabar amb les tres relacions de coerció bàsiques que ens degraden a la misèria a la classe treballadora; l'estat espanyol, el patriarcat i el capitalisme.
Autobús cap a Sueca i València des de la Plana
I és que voler canviar-ho tot només des de les institucions té molts límits, per això, en tots aquests anys, però, l'Esquerra Independentista no hem abandonat mai els carrers. Ni durant els convulsos anys huitanta; ni durant la desfeta ideològica de l'esquerra dels anys noranta, ni durant l'ofensiva espanyolista del principi de 2000, ni amb l'esclat de la crisi. Sempre hem estat ací i sempre hi estarem.
En aquesta i en qualsevol altra diada, siga l'1 de maig, el 8 de març, el 25 novembre o el 28 de juny. Siga una vaga general o una manifestació pel territori. Si alguna cosa ens caracteritza a l'Esquerra Independentista, és que sempre estem al carrer.
És cert que arreu dels Països Catalans s'ha aconseguit un canvi en les administracions que omple d'esperança a molts sectors de la societat. Al País Valencià, s'ha desallotjat el PP després de dècades d'autoritarisme, espanyolisme ranci, corrupció i neoliberalisme extrem.
Els caps de Fabra, Camps o Rita són, sens dubte, uns grans trofeus del poble els quals l'Esquerra Independentista hem contribuït a guanyar amb el nostre treball diari dins i fora les institucions. Però un canvi de color a les institucions no es garantia de canvis profunds a la societat.
Convocatòria de manifestació a Sueca i València
Cap administració que es mostre submisa a la Constitució espanyola podrà governar a favor del poble oprimit, ni legislar en favor de les classes populars; cap administració que no trenque amb el sistema capitalista podrà acabar amb la creixent desigualtat o amb les injustícies socials. Per fer-ho, cal alguna cosa més que bona voluntat. Un finançament just, un nou encaix amb Espanya o una regeneració del sistema democràtic són només pedaços o miratges que, a tot estirar, alleugeriran la nostra agonia fins que es torne a girar la balança i l'espanyolisme ultraliberal torne a la càrrega.
L'Esquerra Independentista estem ací per recordar que el problema és el sistema capitalista; el problema és el patriarcat que impedeix una societat igualitària; el problema és l'opressió espanyola i francesa que patim els Països Catalans. I estem ací per recordar que anem a lluitar fins aconseguir uns Països Catalans, lliures, feministes i socialistes. I res no ens aturarà.
No acceptem les polítiques burgeses del pacte i del possibilisme. Sabem massa bé que significa el peix al cove. Al País Valencià, encara estem esperant tindre mitjans en la llengua pròpia; encara estem esperant el requisit lingüístic a l'administració pública; estem esperant poder acollir les persones refugiades siga pel motiu que siga; estem esperant econòmiques i d'infraestructures que respecten la classe treballadora i que vertebren el territori; estem esperant que s'aturen els desnonaments; i estem esperant una cosa tan senzilla com que es recupere el nom que ens dóna dignitat: País Valencià.
Cadascú des del nostre àmbit, anem a lluitar per allò que no és un somni, sinó una necessitat. El SEPC, la COS, Alerta Solidàira, la CUP, Arran i Endavant, com a Esquerra Independentista, no anem a cedir ni un pam, i anem a continuar lluitant per fer realitat els nostres anhels. Totes juntes als carrers, a les aules, als llocs de treball, a les institucions, des dels espais juvenils, a les cases okupades, a les plataformes unitàries, les assemblees d'aturades, als casals i ateneus populars, als barris i al territori.
La nostra lluita no entén de tacticisme, de cauteles políticament correctes ni de campanyes publicitàries. Som el que som i no ens n'amaguem.
Per això diem ben alt: el País Valencià no serà sense els Països Catalans; ni les Illes, ni la Catalunya Nord, ni la Franja ni el Principat. No som, no serem, si no estem junts, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. S'ha repetit mil vegades i ho tornarem a fer tantes com calga!
Diem ben alt que no acceptem pactes ni renúncies que qüestionen la nostra nació o els drets de la classe treballadora. Cal trencar d'un cop per totes amb la Unió Europea, que amb el TIPP o amb el pacte amb Turquia per a l'expulsió de les refugiades ha mostrat el seu profund caràcter antidemocràtic i inhumà. Cal denunciar l'imperialisme que pràctica occident i que aboca milers de persones a la misèria i a la guerra. Cal denunciar la democràcia burgesa que perpetua les desigualtats i el domini d'una classe sobre l'altra. No valen mitges tintes; després de més de 300 anys ja no ens creiem els cants de sirena. Cal ser valent i anar de cara.
Pel País Valencià, pels Països Catalans: independència, socialisme, feminisme.

Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional
Assemblea comarcal de la Plana

diumenge, 3 d’abril de 2016

Xerrada: "Dones i política" amb Anna Gabriel

XERRADA
"Dones i política"
divendres 15 abril
19:00
Casal Popular de Vila-real
carrer Cronista Traver, 30 · VILA-REAL

A càrrec d'Anna Gabriel, diputada al Parlament de Catalunya per la CUP i militant d'Endavant (OSAN).

Acte emmarcat en les XIII Jornades contra la Hipocresia Política organitzades pel SEPC de la Universitat Jaume I.

En aquesta xerrada l'Anna ens explicarà com és ser tres voltes rebel sent un personatge públic, prenent decisions que van en contra dels privilegis de molta gent, confrontant a la burgesia, al patriarcat i a l'espanyolisme.

FRONT A L'ATAC MASCLISTA, REBEL·LA'T I ORGANITZA'T!

Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional
Assemblea comarcal de la Plana

dimarts, 23 de febrer de 2016

8-MARÇ: dia internacional de la dona treballadora

Mai més explotades, mai més silenciades” és el nom de la nova campanya d’Endavant (OSAN). L’objectiu de la campanya és visibilitzar la doble explotació que patim les dones de les classes populars d’arreu, i en concret dels Països Catalans. Les dones som o relegades a la llar i a les feines reproductives -sí, encara-, o ocupant majoritàriament els llocs de treball més precaris i parcials. La visibilització d’aquestes situacions quotidianes ha de servir tant per combatre els discursos que diuen que la igualtat ja és un fet, com per denunciar el funcionament estructural del capitalisme patriarcal.

La campanya gira entorn de la publicació “Dones i crisi: per una nova organització social dels treballs i del temps”. Aquesta publicació es presentarà en diferents espais arreu dels Països Catalans i volem que siga una eina de formació i debat per al conjunt de la Unitat Popular que permeta activar lluites i iniciatives feministes.

Publicació:
Dones i crisi: per una nova organització social dels treballs i del temps

Manifest:
Mai més explotades, mai més silenciades

Al 2008 s’inicià un procés encara vigent d’enduriment de les condicions de vida de les dones treballadores dels Països Catalans. Sota el pretext de la “crisi” i els ajustaments estructurals i plans d’austeritat, s’han aguditzat els processos de despossessió d’allò comú. A cop de retallades i privatitzacions han anat robant les conquestes que amb suor havien aconseguit les nostres antecessores i que permetien un mínim de dignitat a les nostres vides: ens referim a l’educació, la sanitat pública o els ajuts socials que compensaven la redistribució desigual de la renta; evitant així que cada cop és fes més gran la família de les excloses.

L’exclusió és cosa de dones. Recau sobre nosaltres el pes dels treballs relatius al manteniment i la reproducció de la vida, els quals les dones assumim com si d’un designi sagrat es tractés, a costa del nostre temps, de la nostra salut, del nostre empobriment. En l’esfera del que als ulls del capitalisme patriarcal es considera veritablement treball -el món laboral-, ocupem aquells espais més precaritzats, amb pitjors condicions i cobrant menys que els nostres companys homes per la mateixa feina. Aquesta és la realitat: la pobresa s’escriu en femení.

I que no ens vinguin a dir que això ho arreglen polítiques de conciliació, que ja sabem que això es tradueix en mitja jornada laboral que assumirem les dones, per mig salari, per mitja cotització i per mitja pensió, mentre es manté l’actual situació de doble explotació. El que volem és una redistribució igualitària dels treballs i dels temps.

Sabem del cert que sota l’aparença de certa igualtat formal o legal s’amaga una societat misògina que intenta disciplinar-nos amb múltiples formes més o menys subtils, i que acaba, com a tot sistema d’opressió, utilitzant la violència per mantenir el rol masculí de dominació. És per això que ens insulten quan prenem el poder polític, que ens assetgen quan ocupem l’espai públic, que ens reprimeixen quan defensem el dret a decidir sobre el nostre propi cos, i que ens assassinen de forma sistemàtica, massiva i impune sense que això alteri en el més mínim l'esdevenir normal de les coses.

Però tenim memòria i sabem que en temps de crisi, quan la vida està en joc, també som nosaltres, les dones treballadores les que ens organitzem i sortim a defensar-la amb urpes i dents. Com abans nostre ho van fer les treballadores del tèxtil de Sant Petersburg convocant un vaga que seria el preludi d’una revolució.

Tornarem a ser l’espurna que encén la flama, mai més explotades, mai més silenciades.

Visca els Països Catalans feministes!







Manifest de l'Esquerra Independentista:
Juntes som més fortes
 
L’Esquerra Independentista tornem a sortir al carrer. Aquest cop, i com cada any, en motiu del 8 de Març, dia de les Dones Treballadores. A diferència del què poden opinar alguns sectors de la societat catalana, la feina feminista encara no està feta i cal que seguim lluitant amb més intensitat que l’any anterior.

Seguim estant explotades, oprimides i discriminades com a dones i en tots els àmbits de les nostres vides pels sistemes en els què estem sotmeses: el patriarcat i el capitalisme. I encara més en l’actual context de crisi econòmica, social i política on cada cop queda més explícit que pobresa és nom de dona.

Seguim explotades en el món laboral productiu on, en el cas de les joves només 1 de cada 4 disposem de contractes laborals, cobrem un 20% menys per fer la mateixa feina que un home, on som les dones les que més disposem de contractes a temps parcial i en els sectors laborals més precaris, on és degut als salaris baixos que disposem de menys condicions de prestacions d’atur. A més, les dones pensionistes cobren un 38% menys que els homes i, un cop jubilades, després de tota una vida de treball assalariat i no assalariat ni reconegut, sovint no tenim cobertes les necessitats bàsiques. ...segueix ací

Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional
Assemblea comarcal de la Plana