diumenge, 24 d’abril de 2016

1-MAIG: dia de la classe treballadora

Treballem menys, treballem totes!

L’assemblea comarcal de la Plana d’Endavant (OSAN), conjuntament amb la resta de l'Esquerra Independentista de la Plana, hem preparat una xerrada amb les representants nacionals de cada organització de l'Esquerra Independentista dels Països Catalans pel dissabte 30 d'abril, en commemoració del dia de la classe treballadora.

A més, el diumenge 1 de maig, com a organització integrant de la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa, hem convocat la jornada de mobilització que també tindrà lloc a Castelló de la Plana i que porta per lema "Només lluitant tenim futur". 

dissabte 30 abril 2016

19:00 - XERRADA
a càrrec de representants de les organitzacions:
Arran, COS, CUP, Endavant (OSAN) i SEPC
 

21:00 - sopar popular (amb opció vegetariana)
 

22:30 - concert
 

Centre Social Autogestionat "La Cosa Nostra"
carrer Sant Miquel, 2 · CASTELLÓ DE LA PLANA








diumenge 1 maig 2016

12:00 - MANIFESTACIÓ
             plaça de la Independència

14:00 - dinar popular (amb opció vegana)
             fira d'entitats
             plaça l'Ereta

15:00 - concert i cafenet
             plaça l'Ereta
             CASTELLÓ DE LA PLANA







Manifest d'Endavant (OSAN):

CAPITALISME PATRIARCAL ÉS CRISI
Sí, no es tracta d’un capitalisme social i d’un capitalisme salvatge i criminal. No es tracta d’un patriarcat que condemna formalment la violència “de gènere” i d’un patriarcat de les cavernes… Es tracta d’un sistema que busca el benefici empresarial a costa de l’espoli dels recursos, de l’explotació de la classe treballadora, i de la sobreexplotació de la dona de classe treballadora. Com a tal, adopta diferents formes en diferents contextos i conjuntures històriques, fruit de la lluita de classes. Però totes aquestes formes no deixen de ser diferents cares de la mateixa moneda.
I és un sistema-món. En el sentit que s’ha desenvolupat a nivell planetari, i que a través de l’imperialisme, tot aquest espoli i totes aquestes explotacions han anat prenent forma de centres i perifèries a nivell global.
Amb aquestes premisses, doncs, sempre hi ha una àmplia capa poblacional que pateix crisi, que pateix l’explotació i l’exclusió social perquè un seguit de holdings multinacionals puguin acumular grans fortunes i satisfer parcialment una capa semiprivilegiada de treballadores “qualificades”, membres dels aparells de l’Estat, i consumidores solvents.
Han passat 8 anys des de l’inici mediàtic d’aquesta última crisi general del capitalisme patriarcal internacional. I vistos amb perspectiva, podem assegurar i ratificar la sentenciadora cita “no és una crisi, és una estafa”. Perquè 8 anys després podem assegurar que la crisi només afecta a la classe treballadora, a una petita empresa frustrada cada cop més enfonsada i dependent dels holdings multinacionals, i a les arques públiques. I en nom d’aquesta mateixa crisi s’han desenvolupat polítiques econòmiques liberals caracteritzades per l’austericidi en matèria de serveis socials, per la precarització (formalment dita flexibilització) en l’àmbit laboral, i per les privatitzacions com a model productiu i reproductiu.
ENDEUTAMENT PÚBLIC, LLIURE MERCAT, CORRUPCIÓ, AUSTERICIDI I REFORMES LABORALS
Els mateixos arquitectes econòmics a sou dels grans lobbys patronals, qui dissenyen els plans, lleis i normatives de l’austericidi i les reformes laborals, dictades després per l’FMI i la Unió Europea, i aplicades pels governs dels estats i les autonomies, com les polèmiques reformes laborals espanyola del 2012 i francesa d’aquest passat març de 2016, són els qui van promoure la desregulació econòmica i les bombolles financeres, deixant les administracions públiques sense capacitat productiva i sobreendeutades.
Mentre patronal, banquers i els seus gestors polítics amassaven i amassen fortunes desviades a paradisos fiscals, des de Panamà fins Andorra i la city londinenca, les arques públiques ja només omplertes amb els impostos de la classe treballadora, han hagut de rescatar els bancs, i paradoxalment s’han sobreendeutat novament amb entitats bancàries, caient en una dinàmica en espiral on per fer front només als interessos del deute han de vendre’s el patrimoni públic i desmantellar tots els serveis de benestar social.
Ara, aquests arquitectes han dissenyat el Pacte de l’euro, conegut també com a pacte de competitivitat europeu, buscant una nova empenta a les privatitzacions, la facilitació de fusions i adquisicions empresarials, una disminució de la ja limitada regulació bancària, la reducció d’impostos per la patronal, i una nova rebaixa de la protecció laboral.
Una competitivitat que acabarà de consolidar el panorama laboral i social on ens trobem. Retallada de drets i salaris per la classe treballadora, que cada dia tenim més assumit el privilegi de ser explotades a canvi d’un sou cada cop més mins que hem de dedicar a serveis privatitzats. Més sobreexplotació per la dona de classe treballadora, mantenint-se la discriminació salarial i recaient sobre ella un treball de cures i reproductiu cada cop més ampliat degut al desmantellament de la cobertura pública, ja sigui en forma de treball no remunerat, o en forma d’un treball de cures remunerat situat en un dels graons més baixos de l’escala salarial, convivint amb la desregulació i desprotecció social, i amb la submissió de les dones socialment més vulnerables, les que tenen dificultats per arribar a finals de mes havent-se de fer càrrec d’una família, i sovint amb la inseguretat de ser migrades en un context racista legal i socialment.
GUERRA IMPERIALISTA I DESMANTELLAMENT DE L’ESTAT DEL BENESTAR
Però des de la patronal i la classe política europeista no en tenen prou en aguditzar l’explotació de la classe treballadora dins les fronteres de la Unió Europea, i d’altra banda, com a natural degut a la integració en el sistema-món capitalista patriarcal, ens empenyen a participar en les guerres imperialistes per tal de mantenir la política de rapinya vers els recursos minerals, energètics i naturals dels pobles i l’aprofitament de la divisió internacional del treball.
Quan encara cuegen les guerres imperials de l’Afganistan i l’Iraq, amb el vist-i-plau tan de la dreta com de la socialdemocràcia política, i avalats pels centres de pensament i l’acadèmia pseudopacifista, ens han arrossegat a les intervencions militars de Líbia i de Mali, a la promoció del cop d’Estat i la guerra civil a Ucraïna, i al dessagnament i la destrucció de Síria.
Milions de morts sota les bombes de l’OTAN, per les accions i atemptats dels diferents grups paramilitars subvencionats pels governs i empreses europees, estatunidenques i de les petromonarquies del Golf, o ofegades en el gran cementiri del Mar Mediterrani per culpa de la política fronterera europea.
Un negoci lucratiu pel complex militar-industrial, tan dels Estats Units com de la guardonada Nobel de la Pau Unió Europea, i que ens ajuda a cohesionar-nos com a societat europea davant la barbàrie exterior, davant la competència que ens amenaça l’estat del benestar. Perquè com ens recorda la senyora Merkel “hi ha més de 1.300 milions de xinesos i 1.200 milions d’indis, tots ells forcegen amb nosaltres, amb els 500 milions d’europeus, per veure qui es fa amb la influència mundial i qui pot viure en el benestar”.
És per això que hem de refermar les nostres aliances militars i econòmiques. I per això ens presenten el TTIP, la pota econòmica de l’OTAN, que permetrà una major llibertat d’explotació de les treballadores i del territori per part de les multinacionals estatunidenques i europees en pro de la competitivitat mundial.
LA SOCIALDEMOCRÀCIA NO TÉ CABUDA NI EN LA UNIÓ EUROPEA NI EN EL CAPITALISME PATRIARCAL
Aquestes són les normes i és el camí del capitalisme patriarcal, i fou amb l’objectiu de seguir-lo que es va crear la Unió Europea i que s’han anat traçant totes les seves grans polítiques: industrials, agràries, laborals, d’infraestructures…
El plantejament de la socialdemocràcia, de deixar l’economia en mans del sector privat però d’exigir-li des del poder polític una certa compensació social, es va mantenir el temps just per poder enfortir una patronal amenaçada per una classe treballadora molt organitzada, i per un model alternatiu capaç de manllevar-los la seva raó d’existir: la propietat privada i la capacitat d’explotació per mantenir-la i augmentar-la.
Esvaïda ja l’alternativa real, i desmantellades, burocratitzades o comprades les organitzacions obreres, amb una patronal multinacional totpoderosa davant unes administracions públiques debilitades, endeutades i infiltrades a base de portes giratòries i al control de l’acadèmia i els sectors de difusió del pensament i el coneixement, ja no hi ha necessitat de mantenir estructures que compensin l’extrema desigualtat social. I si en algun moment algun sector socialdemòcrata es fa amb el poder polític, mentre estigui vinculada a l’estructura de la Unió Europea, no se li permetrà allunyar-se del camí de l’austericidi, l’explotació laboral i la guerra imperial.
Així doncs, Grècia, bressol de la democràcia occidental, esperança de la nova socialdemocràcia europeista, ha hagut d’acatar les mesures de la Troika vers la seva població, mantenir la seva quota inflada a la indústria militar, i exercir de policia fronterera enfront el drama de les refugiades, un cop més, seguint l’amarga història de les migracions, convertides en éssers humans de segona o tercera categoria, extremament vulnerables, convertits els privilegiats en mà d’obra barata i deportats, sobrevivint en camps de concentració o morts en el trajecte la resta.
TREBALLEM MENYS. TREBALLEM TOTES. PRODUÏM EL NECESSARI. REDISTRIBUÏM-HO TOT!
Davant d’aquest panorama, doncs, arribant a la mateixa conclusió que les revolucionàries dels segles passats, només podem optar per una via que ens ofereix una immensa possibilitat de camins.
Només podem optar per un canvi radical, d’arrel, del sistema. No podem mantenir utopies que no ens duen enlloc, buscant recuperar el capitalisme patriarcal europeu de temps passats. Només podem optar pel trencament amb les estructures polítiques, econòmiques i militars de la gran patronal, per tal de construir un futur que no ens aboqui a la precarietat, a l’exclusió social i a la guerra imperialista. Pas imprescindible per un alliberament nacional que no vulgui reproduir l’explotació dins un marc estatal nominalment propi.
Per això necessitem replantejar les bases de la nostra vida. Necessitem replantejar les relacions i els objectius del nostre treball. Necessitem replantejar les relacions socials i les relacions amb la natura i els seus recursos. Necessitem replantejar un model organitzatiu que respongui a la necessitat del canvi de sistema, no a la infructuosa tasca d’intentar pal·liar els seus mals.
Quan parlem d’independència per al nostre poble, de feminisme, de construir les sobiranies, de política ecologista, de practicar la solidaritat internacionalista, de repartir la riquesa, de dignitat en el treball… Ens estem referint a emprendre el camí del socialisme feminista als Països Catalans, a plantejar què necessitem per viure i com hem de treballar per aconseguir-ho, vinculant el treball productiu i reproductiu, assegurant i defensant l’objectiu primordial del benefici social, col·lectiu, igualitari en les oportunitats d’emancipació, felicitat i satisfacció. Plantejant una actuació que ens preservi el territori per les nostres generacions i per les futures… Per això apostem pel concepte del repartiment, tan de la riquesa com del treball, perquè és la base que pot trencar amb l’extrema desigualtat, explotació i violència que el capitalisme patriarcal exerceix contra la classe treballadora, contra les dones de la classe treballadora, contra els pobles, contra el propi territori i ecosistema.
I aquest plantejament no el defensarem únicament en la política ideològica abstracta, on no li faria gaire mal a la gran patronal, sinó que el defensarem en cada lluita política i social per arrabassar-li gram a gram el poder. En la defensa dels drets laborals, en el combat contra el masclisme, en l’accés a l’habitatge, impedint el desmantellament dels serveis públics, aturant les barbàries mediambientals, responent al feixisme, força de xoc del capitalisme patriarcal. Oposant-nos a les intervencions militars imperials, als tractats comercials i polítiques liberals, a la presa de sobirania per part dels organismes internacionals. Lluitant per una independència per canviar-ho tot.
I a nosaltres no ens fa por canviar-ho tot, perquè sabem que si no ho canviem ens ho prendran tot. I com a militants que creixem en la lluita político-social, seguirem el camí de la lluita, als llocs de treball, al carrer, a les institucions, en la destrucció del capitalisme patriarcal i en la construcció del socialisme feminista.
No retrocedirem, ni un pas enrere.
Sí, no es tracta d’un capitalisme social i d’un capitalisme salvatge i criminal. No es tracta d’un patriarcat que condemna formalment la violència “de gènere” i d’un patriarcat de les cavernes… Es tracta d’un sistema que busca el benefici empresarial a costa de l’espoli dels recursos, de l’explotació de la classe treballadora, i de la sobreexplotació de la dona de classe treballadora. Com a tal, adopta diferents formes en diferents contextos i conjuntures històriques, fruit de la lluita de classes. Però totes aquestes formes no deixen de ser diferents cares de la mateixa moneda.
I és un sistema-món. En el sentit que s’ha desenvolupat a nivell planetari, i que a través de l’imperialisme, tot aquest espoli i totes aquestes explotacions han anat prenent forma de centres i perifèries a nivell global.
Amb aquestes premisses, doncs, sempre hi ha una àmplia capa poblacional que pateix crisi, que pateix l’explotació i l’exclusió social perquè un seguit de holdings multinacionals puguin acumular grans fortunes i satisfer parcialment una capa semiprivilegiada de treballadores “qualificades”, membres dels aparells de l’Estat, i consumidores solvents.
Han passat 8 anys des de l’inici mediàtic d’aquesta última crisi general del capitalisme patriarcal internacional. I vistos amb perspectiva, podem assegurar i ratificar la sentenciadora cita “no és una crisi, és una estafa”. Perquè 8 anys després podem assegurar que la crisi només afecta a la classe treballadora, a una petita empresa frustrada cada cop més enfonsada i dependent dels holdings multinacionals, i a les arques públiques. I en nom d’aquesta mateixa crisi s’han desenvolupat polítiques econòmiques liberals caracteritzades per l’austericidi en matèria de serveis socials, per la precarització (formalment dita flexibilització) en l’àmbit laboral, i per les privatitzacions com a model productiu i reproductiu.
ENDEUTAMENT PÚBLIC, LLIURE MERCAT, CORRUPCIÓ, AUSTERICIDI I REFORMES LABORALS
Els mateixos arquitectes econòmics a sou dels grans lobbys patronals, qui dissenyen els plans, lleis i normatives de l’austericidi i les reformes laborals, dictades després per l’FMI i la Unió Europea, i aplicades pels governs dels estats i les autonomies, com les polèmiques reformes laborals espanyola del 2012 i francesa d’aquest passat març de 2016, són els qui van promoure la desregulació econòmica i les bombolles financeres, deixant les administracions públiques sense capacitat productiva i sobreendeutades.
Mentre patronal, banquers i els seus gestors polítics amassaven i amassen fortunes desviades a paradisos fiscals, des de Panamà fins Andorra i la city londinenca, les arques públiques ja només omplertes amb els impostos de la classe treballadora, han hagut de rescatar els bancs, i paradoxalment s’han sobreendeutat novament amb entitats bancàries, caient en una dinàmica en espiral on per fer front només als interessos del deute han de vendre’s el patrimoni públic i desmantellar tots els serveis de benestar social.
Ara, aquests arquitectes han dissenyat el Pacte de l’euro, conegut també com a pacte de competitivitat europeu, buscant una nova empenta a les privatitzacions, la facilitació de fusions i adquisicions empresarials, una disminució de la ja limitada regulació bancària, la reducció d’impostos per la patronal, i una nova rebaixa de la protecció laboral.
Una competitivitat que acabarà de consolidar el panorama laboral i social on ens trobem. Retallada de drets i salaris per la classe treballadora, que cada dia tenim més assumit el privilegi de ser explotades a canvi d’un sou cada cop més mins que hem de dedicar a serveis privatitzats. Més sobreexplotació per la dona de classe treballadora, mantenint-se la discriminació salarial i recaient sobre ella un treball de cures i reproductiu cada cop més ampliat degut al desmantellament de la cobertura pública, ja sigui en forma de treball no remunerat, o en forma d’un treball de cures remunerat situat en un dels graons més baixos de l’escala salarial, convivint amb la desregulació i desprotecció social, i amb la submissió de les dones socialment més vulnerables, les que tenen dificultats per arribar a finals de mes havent-se de fer càrrec d’una família, i sovint amb la inseguretat de ser migrades en un context racista legal i socialment.
GUERRA IMPERIALISTA I DESMANTELLAMENT DE L’ESTAT DEL BENESTAR
Però des de la patronal i la classe política europeista no en tenen prou en aguditzar l’explotació de la classe treballadora dins les fronteres de la Unió Europea, i d’altra banda, com a natural degut a la integració en el sistema-món capitalista patriarcal, ens empenyen a participar en les guerres imperialistes per tal de mantenir la política de rapinya vers els recursos minerals, energètics i naturals dels pobles i l’aprofitament de la divisió internacional del treball.
Quan encara cuegen les guerres imperials de l’Afganistan i l’Iraq, amb el vist-i-plau tan de la dreta com de la socialdemocràcia política, i avalats pels centres de pensament i l’acadèmia pseudopacifista, ens han arrossegat a les intervencions militars de Líbia i de Mali, a la promoció del cop d’Estat i la guerra civil a Ucraïna, i al dessagnament i la destrucció de Síria.
Milions de morts sota les bombes de l’OTAN, per les accions i atemptats dels diferents grups paramilitars subvencionats pels governs i empreses europees, estatunidenques i de les petromonarquies del Golf, o ofegades en el gran cementiri del Mar Mediterrani per culpa de la política fronterera europea.
Un negoci lucratiu pel complex militar-industrial, tan dels Estats Units com de la guardonada Nobel de la Pau Unió Europea, i que ens ajuda a cohesionar-nos com a societat europea davant la barbàrie exterior, davant la competència que ens amenaça l’estat del benestar. Perquè com ens recorda la senyora Merkel “hi ha més de 1.300 milions de xinesos i 1.200 milions d’indis, tots ells forcegen amb nosaltres, amb els 500 milions d’europeus, per veure qui es fa amb la influència mundial i qui pot viure en el benestar”.
És per això que hem de refermar les nostres aliances militars i econòmiques. I per això ens presenten el TTIP, la pota econòmica de l’OTAN, que permetrà una major llibertat d’explotació de les treballadores i del territori per part de les multinacionals estatunidenques i europees en pro de la competitivitat mundial.
LA SOCIALDEMOCRÀCIA NO TÉ CABUDA NI EN LA UNIÓ EUROPEA NI EN EL CAPITALISME PATRIARCAL
Aquestes són les normes i és el camí del capitalisme patriarcal, i fou amb l’objectiu de seguir-lo que es va crear la Unió Europea i que s’han anat traçant totes les seves grans polítiques: industrials, agràries, laborals, d’infraestructures…
El plantejament de la socialdemocràcia, de deixar l’economia en mans del sector privat però d’exigir-li des del poder polític una certa compensació social, es va mantenir el temps just per poder enfortir una patronal amenaçada per una classe treballadora molt organitzada, i per un model alternatiu capaç de manllevar-los la seva raó d’existir: la propietat privada i la capacitat d’explotació per mantenir-la i augmentar-la.
Esvaïda ja l’alternativa real, i desmantellades, burocratitzades o comprades les organitzacions obreres, amb una patronal multinacional totpoderosa davant unes administracions públiques debilitades, endeutades i infiltrades a base de portes giratòries i al control de l’acadèmia i els sectors de difusió del pensament i el coneixement, ja no hi ha necessitat de mantenir estructures que compensin l’extrema desigualtat social. I si en algun moment algun sector socialdemòcrata es fa amb el poder polític, mentre estigui vinculada a l’estructura de la Unió Europea, no se li permetrà allunyar-se del camí de l’austericidi, l’explotació laboral i la guerra imperial.
Així doncs, Grècia, bressol de la democràcia occidental, esperança de la nova socialdemocràcia europeista, ha hagut d’acatar les mesures de la Troika vers la seva població, mantenir la seva quota inflada a la indústria militar, i exercir de policia fronterera enfront el drama de les refugiades, un cop més, seguint l’amarga història de les migracions, convertides en éssers humans de segona o tercera categoria, extremament vulnerables, convertits els privilegiats en mà d’obra barata i deportats, sobrevivint en camps de concentració o morts en el trajecte la resta.
TREBALLEM MENYS. TREBALLEM TOTES. PRODUÏM EL NECESSARI. REDISTRIBUÏM-HO TOT!
Davant d’aquest panorama, doncs, arribant a la mateixa conclusió que les revolucionàries dels segles passats, només podem optar per una via que ens ofereix una immensa possibilitat de camins.
Només podem optar per un canvi radical, d’arrel, del sistema. No podem mantenir utopies que no ens duen enlloc, buscant recuperar el capitalisme patriarcal europeu de temps passats. Només podem optar pel trencament amb les estructures polítiques, econòmiques i militars de la gran patronal, per tal de construir un futur que no ens aboqui a la precarietat, a l’exclusió social i a la guerra imperialista. Pas imprescindible per un alliberament nacional que no vulgui reproduir l’explotació dins un marc estatal nominalment propi.
Per això necessitem replantejar les bases de la nostra vida. Necessitem replantejar les relacions i els objectius del nostre treball. Necessitem replantejar les relacions socials i les relacions amb la natura i els seus recursos. Necessitem replantejar un model organitzatiu que respongui a la necessitat del canvi de sistema, no a la infructuosa tasca d’intentar pal·liar els seus mals.
Quan parlem d’independència per al nostre poble, de feminisme, de construir les sobiranies, de política ecologista, de practicar la solidaritat internacionalista, de repartir la riquesa, de dignitat en el treball… Ens estem referint a emprendre el camí del socialisme feminista als Països Catalans, a plantejar què necessitem per viure i com hem de treballar per aconseguir-ho, vinculant el treball productiu i reproductiu, assegurant i defensant l’objectiu primordial del benefici social, col·lectiu, igualitari en les oportunitats d’emancipació, felicitat i satisfacció. Plantejant una actuació que ens preservi el territori per les nostres generacions i per les futures… Per això apostem pel concepte del repartiment, tan de la riquesa com del treball, perquè és la base que pot trencar amb l’extrema desigualtat, explotació i violència que el capitalisme patriarcal exerceix contra la classe treballadora, contra les dones de la classe treballadora, contra els pobles, contra el propi territori i ecosistema.
I aquest plantejament no el defensarem únicament en la política ideològica abstracta, on no li faria gaire mal a la gran patronal, sinó que el defensarem en cada lluita política i social per arrabassar-li gram a gram el poder. En la defensa dels drets laborals, en el combat contra el masclisme, en l’accés a l’habitatge, impedint el desmantellament dels serveis públics, aturant les barbàries mediambientals, responent al feixisme, força de xoc del capitalisme patriarcal. Oposant-nos a les intervencions militars imperials, als tractats comercials i polítiques liberals, a la presa de sobirania per part dels organismes internacionals. Lluitant per una independència per canviar-ho tot.
I a nosaltres no ens fa por canviar-ho tot, perquè sabem que si no ho canviem ens ho prendran tot. I com a militants que creixem en la lluita político-social, seguirem el camí de la lluita, als llocs de treball, al carrer, a les institucions, en la destrucció del capitalisme patriarcal i en la construcció del socialisme feminista.

No retrocedirem, ni un pas enrere.

Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional
Assemblea comarcal de la Plana

dimarts, 5 d’abril de 2016

25-ABRIL: diada del País Valencià

Acte a Castelló de la Plana
País Valencià, Països Catalans.
Ni pactes, ni renúncies! 


L’assemblea comarcal de la Plana d’Endavant (OSAN), conjuntament amb la resta de l'Esquerra Independentista de la Plana, hem organitzat, en motiu de la commemoració del 25 d'abril, aquesta convocatòria a Castelló de la Plana pel divendres 22.
Vos animem a que el dissabte 23 pugeu amb nosaltres als autobusos en destinació a Sueca pel matí i a València per la vesprada.

XERRADA
"País Valencià: ni pacte social, ni reforma constitucional"
divendres 22 abril
19:00 xerrada
21:00 sopar popular
22:30 concert
Centre Social Autogestionat "La Cosa Nostra" 
carrer Sant Miquel, 2 · CASTELLÓ DE LA PLANA

Xerrada a càrrec de Josep Villaroya, militant de l'assemblea comarcal de l'Horta d'Endavant (OSAN).


Manifest de l'Esquerra Independentista:
País Valencià, Països Catalans.
Ni pactes, ni renúncies.
Per primer cop en molts anys, la ciutat de València acull una diada del 25 d'abril sense el PP a les institucions. Les valencianes hem travessat uns anys de foscor que per sempre es recordaran per l'especulació i la destrucció del patrimoni, per la corrupció i l'enriquiment desmesurat dels poderosos, per la persecució a la llengua pròpia i a la cultura, per les agressives polítiques neoliberals en contra dels serveis públics i de la classe treballadora. Tot això sembla que s'ha acabat. O com a mínim és el que ens volen fer creure. 
 
Tant al País Valencià com a les Illes, o fins i tot al Principat estem vivint un període de canvi en què se'ns assegura que a través de les institucions podrem transformar d'arrel la nostra societat, podem aconseguir una vida que valga la pena ser viscuda per la classe treballadora. I és cert que s'han aturat algunes agressions a les persones, al patrimoni i a la cultura. Però aquest simples canvis institucional ràpidament poden reconduir-se a processos de reforma de l'Estat Espanyol i del capitalisme perquè no plantegen acabar amb les tres relacions de coerció bàsiques que ens degraden a la misèria a la classe treballadora; l'estat espanyol, el patriarcat i el capitalisme.
Autobús cap a Sueca i València des de la Plana
I és que voler canviar-ho tot només des de les institucions té molts límits, per això, en tots aquests anys, però, l'Esquerra Independentista no hem abandonat mai els carrers. Ni durant els convulsos anys huitanta; ni durant la desfeta ideològica de l'esquerra dels anys noranta, ni durant l'ofensiva espanyolista del principi de 2000, ni amb l'esclat de la crisi. Sempre hem estat ací i sempre hi estarem.
En aquesta i en qualsevol altra diada, siga l'1 de maig, el 8 de març, el 25 novembre o el 28 de juny. Siga una vaga general o una manifestació pel territori. Si alguna cosa ens caracteritza a l'Esquerra Independentista, és que sempre estem al carrer.
És cert que arreu dels Països Catalans s'ha aconseguit un canvi en les administracions que omple d'esperança a molts sectors de la societat. Al País Valencià, s'ha desallotjat el PP després de dècades d'autoritarisme, espanyolisme ranci, corrupció i neoliberalisme extrem.
Els caps de Fabra, Camps o Rita són, sens dubte, uns grans trofeus del poble els quals l'Esquerra Independentista hem contribuït a guanyar amb el nostre treball diari dins i fora les institucions. Però un canvi de color a les institucions no es garantia de canvis profunds a la societat.
Convocatòria de manifestació a Sueca i València
Cap administració que es mostre submisa a la Constitució espanyola podrà governar a favor del poble oprimit, ni legislar en favor de les classes populars; cap administració que no trenque amb el sistema capitalista podrà acabar amb la creixent desigualtat o amb les injustícies socials. Per fer-ho, cal alguna cosa més que bona voluntat. Un finançament just, un nou encaix amb Espanya o una regeneració del sistema democràtic són només pedaços o miratges que, a tot estirar, alleugeriran la nostra agonia fins que es torne a girar la balança i l'espanyolisme ultraliberal torne a la càrrega.
L'Esquerra Independentista estem ací per recordar que el problema és el sistema capitalista; el problema és el patriarcat que impedeix una societat igualitària; el problema és l'opressió espanyola i francesa que patim els Països Catalans. I estem ací per recordar que anem a lluitar fins aconseguir uns Països Catalans, lliures, feministes i socialistes. I res no ens aturarà.
No acceptem les polítiques burgeses del pacte i del possibilisme. Sabem massa bé que significa el peix al cove. Al País Valencià, encara estem esperant tindre mitjans en la llengua pròpia; encara estem esperant el requisit lingüístic a l'administració pública; estem esperant poder acollir les persones refugiades siga pel motiu que siga; estem esperant econòmiques i d'infraestructures que respecten la classe treballadora i que vertebren el territori; estem esperant que s'aturen els desnonaments; i estem esperant una cosa tan senzilla com que es recupere el nom que ens dóna dignitat: País Valencià.
Cadascú des del nostre àmbit, anem a lluitar per allò que no és un somni, sinó una necessitat. El SEPC, la COS, Alerta Solidàira, la CUP, Arran i Endavant, com a Esquerra Independentista, no anem a cedir ni un pam, i anem a continuar lluitant per fer realitat els nostres anhels. Totes juntes als carrers, a les aules, als llocs de treball, a les institucions, des dels espais juvenils, a les cases okupades, a les plataformes unitàries, les assemblees d'aturades, als casals i ateneus populars, als barris i al territori.
La nostra lluita no entén de tacticisme, de cauteles políticament correctes ni de campanyes publicitàries. Som el que som i no ens n'amaguem.
Per això diem ben alt: el País Valencià no serà sense els Països Catalans; ni les Illes, ni la Catalunya Nord, ni la Franja ni el Principat. No som, no serem, si no estem junts, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. S'ha repetit mil vegades i ho tornarem a fer tantes com calga!
Diem ben alt que no acceptem pactes ni renúncies que qüestionen la nostra nació o els drets de la classe treballadora. Cal trencar d'un cop per totes amb la Unió Europea, que amb el TIPP o amb el pacte amb Turquia per a l'expulsió de les refugiades ha mostrat el seu profund caràcter antidemocràtic i inhumà. Cal denunciar l'imperialisme que pràctica occident i que aboca milers de persones a la misèria i a la guerra. Cal denunciar la democràcia burgesa que perpetua les desigualtats i el domini d'una classe sobre l'altra. No valen mitges tintes; després de més de 300 anys ja no ens creiem els cants de sirena. Cal ser valent i anar de cara.
Pel País Valencià, pels Països Catalans: independència, socialisme, feminisme.

Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional
Assemblea comarcal de la Plana

diumenge, 3 d’abril de 2016

Xerrada: "Dones i política" amb Anna Gabriel

XERRADA
"Dones i política"
divendres 15 abril
19:00
Casal Popular de Vila-real
carrer Cronista Traver, 30 · VILA-REAL

A càrrec d'Anna Gabriel, diputada al Parlament de Catalunya per la CUP i militant d'Endavant (OSAN).

Acte emmarcat en les XIII Jornades contra la Hipocresia Política organitzades pel SEPC de la Universitat Jaume I.

En aquesta xerrada l'Anna ens explicarà com és ser tres voltes rebel sent un personatge públic, prenent decisions que van en contra dels privilegis de molta gent, confrontant a la burgesia, al patriarcat i a l'espanyolisme.

FRONT A L'ATAC MASCLISTA, REBEL·LA'T I ORGANITZA'T!

Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional
Assemblea comarcal de la Plana