%2Bfebrer%2B2015.png)
Editorial de la Tanyada 13 – Febrer de 2015
Malgrat
que els fruits que se’n puguin recollir a curt termini puguin ser
escassos, mai no es valorarà prou, o potser caldrà la perspectiva
històrica adequada per fer-ho, tot allò que els darrers vuit anys han
significat per al desenvolupament de la consciència política de les
classes populars.
El
somni de l'”encaix” a Espanya s’ha esvaït. Al Principat això s’ha
manifestat d’una manera molt explícita que no cal detallar. A la resta
dels Països Catalans sota ocupació espanyola s’ha fet evident que si no
ataquem nosaltres, ataquen ells, i que de res no serveix fer-se el mort
davant l’espanyolisme recentralitzador.
Però
aquest no és l’únic somni que s’ha esvaït. Aquells que creien, i eren
majoria, que la història s’havia acabat i que el futur del capitalisme
anava de la mà d’un benestar i d’una democràcia creixents o han canviat
d’opinió o han hagut d’adoptar narratives menys amables.
Diu
la rondalla lerrouxista que al Principat tot anava molt bé, que el
poble s’havia alçat decididament contra l’opressor fins que els
«nacionalistes» van estendre una cortina de fum (el procés sobiranista) i
van desviar l’atenció. La realitat és tota una altra: les
mobilitzacions contra la crisi i les receptes neoliberals (causa i
conseqüència alhora de l’esmentada crisi) van prendre, després d’un breu
període d’estupor, una embranzida important arreu del país. Però aquest
episodi ens ha deixat una lliçó que caldrà no oblidar en el futur: no
és pot sostenir molt de temps un pols d’aquest tipus si no hi ha un
programa revolucionari i una voluntat de confrontació que vagi més enllà
de la simple protesta. I el procés sobiranista va venir, ni que sigui
com a farsa, a omplir aquest buit al Principat i a obrir la porta a una
ruptura política real amb el règim del 78, si més no, en la imaginació
de la gent.
