28-JUNY: diada per l'alliberament LGTB (Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals).
Manifest de l’Esquerra Independentista:
Lluitar per l’alliberament sexual i de gènere és lluita de classes
Als Països Catalans, sota les
dinàmiques patriarcals i capitalistes en què vivim, ens segueixen
discriminant pel nostre gènere i per la nostra sexualitat, ens segueixen
explotant com a persones de classe treballadora, i tot pel seu
benefici. Les persones LGBT ens veim exposades no tan sols a una
discriminació per l’opció sexual que practicam sinó, a més a més,
relegades laboralment per motiu d’aquesta. Patim violència patriarcal
per ser, estimar i follar com volem i violència per part del capitalisme
per ser treballadores, violències que s’entrecreuen en l’aliança
sistèmica que representen els dos models.
Ens trobam desemparades
institucionalment, discriminades estructuralment i violentades
diàriament. Assistim a un rentat de cara institucional que pretén
fer-nos creure que no cal lluitar més, mentre veim que o bé no es
legisla o bé no es despleguen lleis que acaben sent paper mullat per
tapar la falta de determinació política real. Veim també com ens
acomiaden de la feina quan, malgrat les dificultats socials per fer-ho,
exposam la nostra sexualitat, com no ens donen feina per ser trans, o
com ens sexualitzen i ens tracten com a éssers estranys. Encara passam
por per mostrar en públic que no som heterosexuals, perquè el sistema
necessita la família tradicional per sustentar-se i posarà totes les
eines que pugui contra aquelles que la posin en dubte.
De la mateixa manera que s’intenta
evitar que es posi en dubte el sistema patriarcal. El capitalisme pretén
absorbir la lluita d’alliberament sexual i de gènere i fer-ne un
mercat, però en cap cas ens serveixen les esferes d’alliberament sexual
si formen part de les lògiques capitalistes, ja que no podem ser lliures
si no és en igualtat, una igualtat que passa per lluitar en contra de
la discriminació i explotació per raons d’opció sexual, de gènere i de
classe. Els fruits del ja conegut capitalisme rosa emparen tan sols
sectors socials que poden permetre’s el luxe de recrear espais aliens a
les dinàmiques socials, a les preocupacions laborals. Aquests,
indiscriminadament, són classistes. No podem parlar d’alliberament si
aquest no és total i no ho pot ser si la lluita per assolir-lo no té a
primera plana de demanda els obstacles contra els quals ha de lluitar la
classe treballadora. L’alliberament sexual i de gènere ha de passar per
l’alliberament de classe.
Precisament conscients d’aquesta
necessitat, prenem aquest 28 de juny amb orgull de saber-nos lluita i de
saber-nos carrer. Un orgull que pren la bandera de la lluita LGBT
sempre sota la consciència de classe. Avui ens alçam combatives i ens
recuperam com a figures presents al llarg de la història, posam a
primera plana activistes pels drets socials i l’alliberament sexual i de
gènere que han marcat el nostre passat per avui fer-nos conscients de
la necessitat de revertir el present i guanyar el futur.
Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional
Xerrada a càrrec d'una militant dels Comitès de Defensa de la República (CDR) de Barcelona. Desobeint l'Estat per empoderar-nos com a poble!
Els Comitès de Defensa de la República (CDR) anteriorment anomenats Comitès de Defensa del Referèndum, són un conjunt d'assemblees locals, de barri, comarcals i nacionals amb l'objectiu de defensar, en primera instància, el referèndum de l'1 d'octubre i la república catalana posteriorment, des de l'estratègia de la no-violència. Les assemblees aglutinen membres d'entitats, partits polítics independentistes, sectors de l'economia o l'esport i persones independents que busquen organitzar aquesta defensa poble a poble i barri a barri. Existeixen també CDR internacionals, com per exemple el CDR de París, organitzat a partir de residents catalans en la ciutat francesa.
Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional
L'Ajuntament de Castelló de la Plana (PSOE-Compromís) ordena tancar el Centre Social Autogestionat 'La Cosa Nostra'. Emparant-se en falses irregularitats administratives pretén aturar el treball de dinamització social desenvolupat al barri des de fa deu anys.
Des d'Endavant (OSAN) - la Plana considerem 'La Cosa Nostra' com un exemple organitzatiu i de lluita a nivell local, reconegut arreu dels Països Catalans. Per això, ens oposem a aquesta persecució política que només busca desarticular les classes populars organitzades contra el capitalisme.
La Cosa Nostra no es tanca! Fer barri no és cap delicte!
Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional
dijous 24 maig 19:30 plaça Maria Agustina Castelló de la Plana
Manifest de l'Esquerra Independentista de la Plana:
El passat 14 de maig es va fer pública la sentència de
Valtonyc, la qual indicava que aquest havia d'entrar a la presó en 10
dies, és a dir, el dijous 24 de maig.
Valtonyc
serà el primer músic empresonat per les seues cançons en aquesta
democràcia mai existent. És per això que denunciem el continu
assetjament per part de l'estat espanyol a tot aquell que critique als
seus mafiosos i el seu funcionament, que este, sí es terrorista.
Terrorisme d'estat és empresonar a la gent pels seus ideals, terrorisme
es fer que els artistes no puguen expressar-se lliurement, terrorisme es
que Valtonyc tinga una sentència de 3 anys i els agressors de la manada
només de 9, la qual estem segures que no compliran sencera.
Tanmateix
estes penes només cauran sobre les mateixes persones, i mai sobre uns
altres, com en el cas de Losantos que exhorta bombardejar Barcelona, o
Carmen Martínez Castro, la responsable de comunicació de la Moncloa, que
va dir que els faria una peineta als jubilats per defensar els seus
drets...
Quan l'estat
opressor es veu acorralat, trau tot el que estiga al seu abast, ja
siguen els nazis a les manifestacions o el poder judicial només per a un cert
sector de la societat, com el cas de les companyes de La Cosa Nostra a
Castelló de la Plana o de Willy Toledo, citat i acusat de delicte per insultar a
Déu. No podem deixar que tot açò ocòrrega sense cap resposta.
La
pressió social és crucial en les lluites, sobretot en la lluita per la
llibertat d'expressió, per això vos convidem a totes a assistir també a
les mobilitzacions convocades demà arreu dels Països Catalans.
LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ!
LLIBERTAT PRESES POLÍTIQUES!
Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional
Organitzem-nos i lluitem al
carrer, a la feina, a casa, a classe!
Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa
La classe treballadora i les classes
populars dels Països Catalans afrontem un nou 1 de maig on es
constata, un cop més, que difícilment podem ser autònomes i
sobiranes en un sistema econòmic que ens condemna a l'atur, a
l'acceptació de múltiples treballs o a una precarietat galopant per
poder garantir la nostra supervivència. El salari mínim
interprofessional a l'Estat espanyol, per al 2018, és de 735’90€
mensuals, mentre que a l'Estat francès ho és de 1188€: ambdós
sous són insuficients per afrontar el cost de vida, especialment a
l'Estat l’espanyol.
La Constitución espanyola és
intocable, menys per a allò que va ser creada: mantenir-ho tot
lligat i ben lligat. I aquest tot no era només l'opressió nacional
dels Països Catalans i de tots els pobles sota el jou de la corona
espanyola, que també, sinó la submissió del poder polític al
poder econòmic. El règim del 78 modifica l'article 135 a la defensa
de l'ÍBEX-35. I aplica la restricció del FLA i el 155 amb la
mateixa voluntat política. L'opressió de classe i nacional estan
legalitzades i institucionalitzades. La de gènere ho impregna tot
des del moment que set homes van escriure la norma legal d'un Estat
que és incapaç de fer front al terrorisme masclista que cada any
assassina prop d'un centenar de dones només pel fet de ser-ho.
Les institucions estatals i les seves
derivades, incloses les autonòmiques o les departamentals, a l'Estat
francès, serveixen als interessos de les grans empreses
multinacionals. Aquesta i cap altra és la raó de ser de la Unió
Europea: garantir que els estats administren els interessos del
capital en detriment dels interessos de les treballadores. Ras i
curt, el capitalisme s'empara en l'ús de les institucions per al seu
benefici.
Els més de 10 anys de crisi econòmica
sistèmica oficialment declarada han estat l'excusa perfecte per
imposar-nos encara condicions més dures per a la classe treballadora
i les classes populars. Des de les múltiples reformes laborals que
han empitjorat les nostres condicions laborals, fins a l'amenaça
contra les pensions públiques, passant pel desmantellament dels
serveis públics -les famoses retallades encarregades des d'Europa-,
som les treballadores les que hem pagat la crisi. Al mateix temps, el
rescat bancari o d'empreses d'amics era una constant mentre es
regalaven empreses públiques solvents -privatització dels guanys- i
se'n compraven de privades en fallida -socialització de les
pèrdues-. De Bankia al Projecte Castor, o de Telefónica a Endesa,
Gas Natural i Repsol, entre altres.
És així com les lleis es fan a mida
dels beneficis d'aquestes empreses i a costa de les nostres vides.
Les limitacions i prohibicions a les energies renovables van de la mà
dels beneficis d'empreses de subministraments que prioritzen els seus
guanys a les nostres vides. I és així, també, com incompleixen
reiteradament allò que la seva sacrosanta Constitución
espanyola suposadament assegura: un habitatge digne. A l'explotació
que patim al centre de treball i/o a casa, s'hi suma l'espoli que
roba drets i serveis que han costat anys de sang, suor i llàgrimes
del moviment obrer. La vida digna és incompatible i antagònica al
sistema capitalista patriarcal.
Ens exploten quan uns quants es queden
els beneficis de tot allò que produïm de forma assalariada, si és
que tenim feina. Augmenten aquesta explotació quan empitjoren les
nostres condicions laborals -acomiadaments més econòmics, falta de
seguretat, etc.- o ens rebaixen el sou. La rebaixa del sou la fan de
forma directa o bé de forma indirecta quan retallen drets socials
guanyats després d’anys i dècades de lluites dels i les
treballadores que ens han precedit: serveis públics com la sanitat,
l’educació, els transports, etc., no són cap regal de l’Estat
sinó conquestes obreres que amb una posició de força van
aconseguir extreure-li a l’Estat. L'espoli de drets socials és
l'altra cara de la moneda de l'explotació capitalista.
I tot pren especial rellevància en el
cas de les dones, que som la meitat de la població i un gruix encara
més substancial al si de la classe treballadora. Les dones
treballadores cobrem menys per la mateixa feina; se'ns arracona a
certes feines o àmbits laborals concrets, molt més associats a allò
que socialment s’ha atribuït al gènere femení, com la sanitat,
l'educació, les cures, etc., sovint infravalorades i menys
retribuïdes econòmicament: són de segona i no són productives
dins de la lògica del sistema capitalista patriarcal.
A més a més, patim una desigualtat no
només sectorial sinó també vertical o jeràrquica: la immensa
majoria de dones treballadores ens trobem amb sostre de vidre que
representa un topall a l’hora d’accedir a càrrecs o llocs
superiors dins l’escala laboral. Cal afegir, també, que els
condicionaments que limiten la nostra emancipació econòmica tenen
múltiples facetes, però en destaca especialment la pressió en
situar la maternitat com a oposició a una carrera laboral ascendent.
L’escletxa salarial, és a dir, la diferència entre el salari
mitjà dels homes i les dones, se situa entre el 16 i el 25% arreu
dels Països Catalans.
Per últim, però no menys important:
som les dones treballadores les que, a casa, ens encarreguem de les
tasques de reproducció de la mateixa classe treballadora. De la cura
de la casa, als àpats o la cura de les persones dependents -des de
criatures fins a gent gran malalta-, etc. És un treball socialment
necessari i perpetu que no té cap mena de recompensa o retribució
remunerada perquè des del patriarcat s’ha volgut vendre com a
“natural” o donat per descomptat. En canvi, això suposa una
limitació per sobrecàrrega o directament un impediment absolut a
l’emancipació econòmica necessària, ja que dins del sistema
capitalista, la classe treballadora només podem guanyar-nos la vida
venent la nostra força de treball. La simbiosi perfecte entre
capitalisme i patriarcat ens condemna les dones treballadores a ser
esclaves de la nostra pròpia família i, sovint, dependents de la
parella masculina.
El capitalisme patriarcal actua de
forma més o menys visible en el nostre dia a dia i ens pot costar
fer-lo visible o atacar-lo, però cal tenir clar que és administrat
per les institucions espanyoles, franceses, autonòmiques i europees.
Així, no és possible acabar amb el capitalisme dins dels estats
actuals perquè l'alliberament nacional forma part de la particular
lluita de classes arreu dels Països Catalans. Amb aquesta
radiografia, la indestriabilitat de les lluites és imprescindible.
Per poder tirar endavant la lluita anticapitalista i d'emancipació
de classe i de gènere hem d'aconseguir la independència dels estats
espanyol i francès.
Com a classe treballadora, com a nació
oprimida i com a dones treballadores no podem esperar res dels estats
capitalistes: és la nostra lluita la que ens permetrà frenar els
retrocessos actuals i revertir-los en victòries populars. De
l'autoorganització veïnal a les vagues, de l'autodefensa feminista
a la desobediència, serà només l'activació popular des del carrer
la que ens pot permetre albirar un futur millor. I aquest futur
passa, sens dubte, per una vida digna on recuperem drets, construïm
sobiranies i exercim l'autodeterminació.
Capitalisme patriarcal és explotació
laboral i de gènere i espoli social i econòmic. Per una feina amb
condicions laborals dignes, organitzem-nos i lluitem al centre de
treball. Per uns serveis públics dignes i de qualitat,
organitzem-nos i lluitem a classe. Per un repartiment just de les
feines de la llar, organitzem-nos i lluitem a casa. Per un habitatge
digne, per una sanitat pública universal i de qualitat,
organitzem-nos i lluitem al carrer.
Per una vida digna sense
explotació ni opressions nacionals i de gènere, organitzem-nos i
lluitem al carrer, a la feina, a casa, a classe!
Endavant (OSAN), Països Catalans, 1 de maig de 2018
Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional
L’assemblea comarcal de la Plana d’Endavant (OSAN), conjuntament amb la resta de l'Esquerra Independentista de la Plana, vos convidem a assistir a la manifestació unitària en motiu de la commemoració del 25 d'abril, diada del País Valencià, diada nacional dels Països Catalans.
MANIFESTACIÓ dissabte 21 abril 2018
18:00
plaça Sant Agustí - València
Pugeu amb nosaltres a l'autobús que eixirà des de Castelló de la Plana en destinació a València el dissabte 21 d'abril. Més informació sobre els autobusos ací.
Des del País Valencià, avancem cap a la ruptura i l’autodeterminació!
Unitat Popular per la independència dels Països Catalans!
Declaració política d’Endavant en motiu del 25 d’abril, Diada del País Valencià
A un any i escaig d’unes eleccions municipals, autonòmiques i europees, el País Valencià constant, un cop més, que la via institucional no és cap sortida per a les condicions de vida de les seues classes populars i la seua classe treballadora.
Les ja de per si tímides mesures impulsades pels autoanomenats governs
del canvi, incapaces de revertir un espoli social, nacional i econòmic
crònic, topen amb una realitat encara més dura: el tancament per dalt
dins del sistema econòmic i autonòmic espanyol. Les autonomies
han mort i tota eixida amb dignitat passa per la construcció de
sobiranies, la recuperació de drets i l’exercici de l’autodeterminació.
Del 2015 al 2016, els ingressos mitjans
anuals de les llars (renda mitjana de les llars) van arribar als 22.744
euros en 2014, un 2,8% més que l’any anterior.
Aquest tímid augment,
però, no és tal si el comparem amb l’encariment del cost de la vida:
aigua, llum i gas s’han disparat molt per sobre d’aquest 2’8%, revertint
en una pèrdua del poder adquisitiu de la població. El 19% de la
població resident al País Valencià està per davall del llindar de risc
de pobresa distribució de renda en 2015, això són 0,5 punts més que
l’any anterior. El 43,3% de les llars afirma que no té capacitat per a
afrontar gastos imprevistos en 2016 (1,9 punts més que l’any anterior).
El 43% de les llars manifesta arribar a fi de mes amb dificultat o molta
dificultat en 2016.
Tot això no ho diem nosaltres, ho diu
el Portal Estadístic de la Generalitat Valenciana. El que sí que
reafirmem i constatem nosaltres, un cop més, és que aquestes condicions
han vingut per a quedar-se i afecten, en major mesura, les dones
treballadores: escletxa salarial, precarització, privatització,
violències, control migratori, racisme… La crisi sistèmica del
capitalisme patriarcal, reconeguda a partir del 2008, no és puntual i
conjuntural: s’ha convertit en un mecanisme pel qual s’han imposat noves
condicions socials i laborals a la classe treballadora.
El miratge de la redistribució
econòmica, bandera de la socialdemocràcia durant el segle XX per frenar
les revolucions, s’ha esfumat com un oasi enmig del desert. La
Unió Europea, organisme de les elits econòmiques del vell continent per
repartir-se els negocis i el pastís entre elles, no farà cap concessió,
ni a la població interna (restricció de drets socials i laborals,
tractats neoliberals amb els EUA o Canadà) ni externa (del
col·laboracionisme imperialista a les fronteres assassines amb
concertines o la mediterrània convertida en una vergonyosa fossa
comuna).
A l’Estat espanyol, el miratge de la
redistribució econòmica s’afegeix el de la redistribució autonòmica: ja
no hi ha cafè per a ningú. Aquest 2018, Montoro ja va anunciar 353M€
menys al País Valencià, que s’afegirien als 780M€ i 67M€ menys per al
Principat i les Illes, respectivament. L’anul·lació de la Llei de
Sanitat Universal o el Decret de Plurilingüisme al País Valencià se
sumen a l’aplicació del 155 al Principat i al control econòmic dels
Països Catalans sota l’albera a través del FLA (Fons de Liquiditat
Autonòmic) i el límit constitucional del deute. Les vies
neoautonomistes, els camins de les millores del finançament, els
projectes polítics del tripartit que es contenten amb la simple gestió
de les misèries autonòmiques, han arribat a un atzucac. Ras i curt, no hi ha camí a la redistribució, sinó un retorn a la recentralització més ferotge i bèstia d’un Estat fill del franquisme.
Al nacionalisme econòmic, veritable
objectiu a assolir, l’Estat espanyol hi afegeix el nacionalisme
ideològic: els cadells del feixisme corren lliures i impunes pels
carrers del nostre país. Amb l’excusa del procés sobiranista al
Principat, el feixisme ens ha recordat que té molt clara quina és la
nostra nació, els Països Catalans. Atia el feixisme també a Mallorca i
de forma encara més crua i descarnada ací, al País Valencià. Les
brutals agressions feixistes del passat 9 d’octubre, amb la complicitat
i convivència de la policia espanyola, deixen clar que l’Estat espanyol
utilitzarà totes les armes legals i il·legals per frenar qualsevol
proposta emancipadora.
Davant d’aquesta ofensiva estatal
recentralitzadora nacionalista espanyola, atravessada per un reforçament
patriarcal de les violències masclistes, no podem fer altra cosa que respondre amb un rearmament i una ofensiva en la triple emancipació: nacional, social i feminista.
I això, al País Valencià del 2018 passa per seguir construint
estructures que caminin indefectiblement cap a la independència, el
socialisme i el feminisme arreu dels Països Catalans. Els
projectes polítics que pretenen un retorn a l’estat del benestar estan
destinats al fracàs: ja no hi ha cap engruna a redistribuir. El
mateix president de la Generalitat, Ximo Puig, s’ho pregunta malgrat
que és incapaç d’assumir la veritable resposta: la infrainversió,
l’infrafinançament dins l’Estat espanyol són estructurals i davant de
les negatives espanyoles no hi ha cap altra via que l’autodeterminació.
Només un projecte que es plantege la
superació del capitalisme, la reapropiació de drets i la recuperació de
sobiranies té la capacitat d’aportar un futur d’esperança a les dones
treballadores, a les classes populars i al mateix planeta. Celebrem,
doncs, que el passat dia 1, tornara a mans públiques l’Hospital de la
Ribera, però cal seguir batallant perquè continue l’aturada i reversió
d’externalitzacions de serveis bàsics a l’educació, infraestructures,
aigua…
Per això que, ara més que mai, toca
apostar per la construcció de la Unitat Popular arreu dels Països
Catalans, per aprofundir i consolidar en aquelles escletxes obertes.
Així mateix, la construcció de la Unitat Popular és necessària
per construir una alternativa política nacional. Només quan ens
organitzem podem defensar els nostres drets: la lluita ens permet
visibilitzar conflictes i combatre’ls d’arrel; ara més que mai toca
organitzar-nos per fer-ho possible.
La vaga general feminista del 8 de
març, d’èxit absolut tant al País Valencià com al conjunt de la nació,
reforça la necessitat del feminisme de classe com a pal de paller.
Les dones treballadores no som un col·lectiu, una part: som el poble i
som la majoria. Totes aquelles conquestes que millorin les nostres
condicions materials de vida són extrapolables a la resta de la classe
treballadora. Calen canvis reals en l’estructura econòmica, en
el nostre dia a dia. Totes aquelles lleis que no ens tenen en compte ens
van a la contra. I sabem que tampoc seran lleis les que acabaran amb la
desigualtat sexista: cal un repartiment dels treballs i la riquesa, cal
posar al centre les necessitats de les persones i no dels mercats.
En uns espais polítics com l’Estat espanyol i la Unió Europea, que no hi entenen de drets i llibertats, sinó d’economia, apostem per:
L’organització per exercir drets irrenunciables. Apuntem al poder, a bancs, grans empreses, oligarquies. Quan defensemreivindicacions pels nostres drets, és quan avancem.
El bastiment d’un moviment popular de ruptura a partir dels espais organitzats, capaç d’enfrontar-se a l’Estat.
Això només ho podrem fer les classes populars, les oligarquies i la
burgesia s’han demostrat inútils per avançar amb el trencament amb
l’Estat espanyol.
Països Catalans com a marc de present i futur.
No són un projecte històric o del passat, són el projecte polític que
pot fer fracassar aquesta regeneració espanyola. Els Països Catalans són
un projecte viu i que pot fer trontollar el tancament espanyol.
Drets i sobiranies per una vida digna.
Un poble no és digne si no ho és la gent que hi viu, si no té una vida
digna. Recuperem drets i construïm sobiranies com a passes necessàries i
imprescindibles en la lògica de recuperació de la propietat privada, de
superació dels processos d’explotació, camí de l’expropiació i el
control popular dels mitjans de producció.
La desobediència per avançar en la conquesta de drets.
També en el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans. Per canviar
les relacions de dominació entre burgesies, estats i poble, el dret a
l’autodeterminació dels Països Catalans no és negociable.
Per la independència, el socialisme i el feminisme, construïm Unitat Popular arreu dels Països Catalans!
Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional
Avui fa 25 anys que al cel dels Països
Catalans hi tenim un nou estel: el company militant de Maulets Guillem
Agulló va ser assassinat per un grup de feixistes a Montanejos (l’Alt
Millars). Només l’autor material de la punyalada, Pedro José Cuevas
Silvestre, va ser condemnat a 16 anys de presó, dels quals només en va
complir 4. Cap dels altres autors còmplices necessaris de l’assassinat
va ser condemnat en un judici que van voler despolititzar i tractar
«d’enfrontament entre bandes rivals». Eren els anys més durs de la
Batalla de València i de la lluita antifeixista arreu de la nostra
nació.
L’assassinat d’Agulló va demostrar la
impunitat del feixisme als Països Catalans: el seu assassí ha arribat a
presentar-se per llistes de partits d’extrema dreta. Des d’aleshores
fins a la vergonyosa i ignominiosa absolució dels neonazis de l’operació
Panzer, passant per l’assassinat de Roger Albert, l’any 2004 a Gràcia, o
les constants i creixents agressions feixistes arreu dels Països
Catalans, demostren la vigència i violència del feixisme de carrer a
l’Estat espanyol, que ha comès un total de 88 assassinats des del 1980.
Des del seu assassinat, l’Esquerra
Independentista commemorem cada any la seva mort i en recordem la seva
lluita amb actes reivindicatius arreu del territori. Som les seves
companyes de militància, som filles del seu estel, la seva lluita és la
nostra i ho serà fins que guanyem. El revifament de les agressions
feixistes arreu del país, amb especial èmfasi la passada diada del 9
d’octubre, ens demostren que tenim molta feina per fer: el feixisme
avança si no se’l combat.
Enguany, s’han multiplicat els actes en
commemoració arreu dels Països Catalans que tindran lloc tant avui
mateix, quan es compleixen els 25 anys del seu assassinat, com els dies
previs i posteriors. La commemoració finalitzarà el proper
dissabte 14 d’abril, a les 17.30 h a Burjassot, el seu poble natal, on
se celebrarà la manifestació nacional i homenatge a Guillem Agulló,
en motiu dels 25 anys del seu assassinat. La manifestació està
organitzada per Arran i tota l’Esquerra Independentista hi donem suport i
hi convoquem. Posteriorment, hi haurà un petit concert.
L’Esquerra Independentista organitzem
busos que sortiran de Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Vilafranca,
Vic, Manresa i Castelló de la Plana el mateix dissabte 14 i tornaran en acabar els
actes.
Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional
