dimecres, 12 de desembre del 2018

86è aniversari de les Normes de Castelló

Volem viure plenament en català!

CONCENTRACIÓ
dissabte 15 desembre
Casa Matutano
Carrer Cavallers, 25 - Castelló de la Plana

Enguany fa 86 anys de les Normes de Castelló, aprovades el 21 de desembre de 1932, i que commemorem hui. Fou una fita que suposà l’establiment de les normes ortogràfiques, primer pas per a la normalització i recobrament de la llengua pròpia al País Valencià. Es tracta d’unes normes que, com no podia ser d’altra manera, afermaven la unitat de la llengua catalana.

La importància, no només per a la llengua, sinó també política, d’este fet, la confirmen també els esforços incessants dels enemics de la llengua per a atacar esta unitat: els esforços de l’estat espanyol per a dividir, afeblir i arraconar la nostra llengua a través de les seues lleis, dels seus jutges, dels seus mitjans, i també dels grups «incontrolats» que ataquen persones, llibreries, escoles, i que les seues forces policials mai no persegueixen; la discriminació constant per a fer-nos renunciar a la llengua; els obstacles a l’escola en valencià; les sentències dels seus tribunals per a impedir cap avanç de la llengua en l’administració, i els intents de tancar i dificultar els mitjans en la nostra llengua. 

Fins i tot prohibeixen que les institucions dels diferents territoris dels Països Catalans ens comuniquem en la nostra llengua comuna, imposant-nos la seua per la força. L’estat té ben clar que per a assolir el seu objectiu d’imposició i uniformització, dividits som més febles. I és per açò que, malgrat insistir constantment que no som un poble, que els Països Catalans no existeixen ni existiran mai, en la seua constitució, amb la que reconvertiren la dictadura franquista en el règim constitucional borbònic del 78, del qual ara celebren els 40 anys, van haver de dedicar un apartat a prohibir-los.

Amb els seus atacs constants, l’estat també ens demostra que l’autonomia no és més que una concessió subordinada, que en cap moment no pot exercir cap sobirania, i que com a concessió, l’estat pot decidir en tot moment retallar-la, mutilar-la o suprimir-la, i ho fa a través les sentències del seu tribunal constitucional també per a imposar-nos la seua llengua. El fet que canvien els governs autonòmics i se substituïsca la dreta més espanyolista i corrupta per altres gestors no canvia este fet. Sense trencar amb este estat, seguim sotmesos a la seua política d’assimilació.

Però després de tots estos anys, de 40 anys de dictadura feixista i de 40 anys de règim constitucional monàrquic d’un estat que vol agranar-nos, malgrat ells, i malgrat el paper de la col·laboració de les classes privilegiades, sempre servents dòcils de l’estat, la llengua perviu. És viva perquè la gent del poble no l’hem abandonada ni tenim cap intenció de fer-ho.

Fa 36 anys, el 25 d’abril de 1982, a la plaça de bous de Castelló de la Plana es feia un aplec per a recordar els 50 anys de les Normes, en el qual Joan Fuster recordava que el valencià, el català que parlem al País Valencià, segueix sent una llengua postergada i perseguida, i reafirmava la fidelitat del poble a la llengua, al sentit de les normes, a la més decidida resistència davant dels atacs a la llengua. Féu un parlament que remarcava la necessitat de recobrar la nostra unitat com a poble, desenes de milers persones respongueren amb el crit «País Valencià, Països Catalans!».

L’esquerra independentista ha participat també, des de fa més de quinze anys, en els actes de commemoració anual de les Normes, refermant el compromís amb la llengua i amb la necessitat de continuar amb la lluita. Hui ho tornem a fer des d’Endavant, organització de l’esquerra independentista: tornem a ser ací perquè no renunciem a la nostra llengua, ni a recobrar la nostra unitat, ni a la independència; perquè no podem fer una altra cosa, perquè totes les vies que passen per l’estat, per acceptar els seus límits autonòmics, la divisió que ens imposa, acaben en via morta. Per açò volem refermar el compromís amb la plena emancipació del nostre poble i amb l’alliberament dels Països Catalans.

Podeu consultar el programa d'actes ací.

Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional

dijous, 22 de novembre del 2018

25-NOVEMBRE: dia internacional contra la violència masclista

Contra la seva violència, organitzem la resistència!
Feminisme per canviar-ho tot.

El 25 de novembre, Dia internacional contra les violències masclistes, és una data assenyalada al calendari de totes: si bé cada dia fem front a violències quotidianes pel sol fet de ser dones, al voltant del dia 25 ens organitzem i aprofitem tots els altaveus per denunciar les agressions patides, sabent-nos amb més força i contundència.

Aquest 25-N ha de servir per començar una cursa de fons cap a la vaga general feminista del pròxim 8 de març. Per reactivar l’autoorganització popular que vam gestar a cada barri i a cada municipi, per retrobar les nostres xarxes solidàries i combatives i per continuar avançant en aquesta guerra contra el patriarcat.

Perquè l’erradicació de les violències masclistes no és una utopia o un canvi cultural al qual anirem arribant, a poc a poc, per art de màgia. La violència masclista té culpables amb noms i cognoms i còmplices entre els qui legitimen les institucions que la perpetuen. Des de la #JusticiaPatriarcal i una educació i una sanitat sense perspectiva de gènere, passant per un autoanomenat gobierno feminista que s’ho mira, passiu, sense que res canviï, fins a l’ordre patriarcal que forma part de l’ADN d’un règim que respon a dinàmiques liberals i que beu de l’herència feixista, com és el règim del 78, així com de tots els estats on la ultradreta avança en detriment dels drets de les dones i de totes les classes populars. Avui, més que mai, les dones i, en concret, les treballadores, patim les violències tant institucionals com personals en una societat que es proclama igualitària i es descobreix com a repressiva.

Per eradicar les violències masclistes tenim clar que ens cal denunciar les institucions i els estats patriarcals i, per fer-ho, ens cal més organització i més lluita. Alhora, passant de la protesta a la proposta, cal que ens dotem també de mesures polítiques urgents, però efectives. Perquè no hem vingut a fer una esmena als pressupostos o a ser escoltades només dos dies l’any. Cal fer front a les condicions materials desiguals de les dones, a la seva marginalització a llocs de treball menys reconeguts i remunerats, a la relegació d’aquestes a tasques de reproducció alimentades amb prejudicis i estereotips masclistes, al no reconeixement de la tasca dins la llar, a la seva invisibilització en tots els plans docents i a la mancança d’eines per defensar-nos davant les violències masclistes interpersonals.

Des del feminisme, hem vingut a trencar amb l’estat espanyol i amb les estructures repressives i econòmiques que el sustenten, i a començar de zero. Des del feminisme, hem vingut a canviar-ho tot.

L’Esquerra Independentista posem les següents mesures de mínims sobre la taula amb l’objectiu d’erradicar les diferents formes de violència masclista i treballarem per fer-les possible des de tots els fronts de lluita dels Països Catalans:

– En primer lloc, cal fer efectives totes les lleis d’igualtat i contra la violència masclista sense excuses i recuperar, amb urgència, els articles suspesos pel Tribunal Constitucional de la llei catalana d’igualtat en matèria d’igualtat laboral i per l’erradicació de l’assetjament sexual a la feina.

– Cal, a més, generar un programa de formació per a la prevenció de la violència masclista que parteixi de la coeducació, les formacions a les treballadores, les matèries en educació sexual plural i efectiva, la perspectiva de gènere en els plans docents, l’aplicació de protocols efectius i el fet de garantir una carrera professional igualitària a tots els nivells dels serveis públics.

– En els casos de violència masclista oberts és necessària la creació d’un parc d’habitatge públic on s’incloguin les dones en risc d’exclusió social.

– Per tot això, és necessari que la prevenció i gestió de la violència masclista s’articuli des dels municipis, de manera propera a la ciutadania, en coordinació amb els àmbits clau de prevenció i detecció, a les xarxes de dones i al moviment feminista, garantint unes condicions de treball dignes per a les treballadores i la seva formació en perspectiva feminista.

La violència masclista ens assetja en tots els àmbits de les nostres vides com a dones: es materialitza en la violència física dins les relacions interpersonals i reprèn la seva tasca en la marginalització i el menyspreu en els àmbits institucionals, relegant-nos a la dependència econòmica i l’empobriment respecte als nostres companys homes. La resposta implica eliminar la violència estructural i combatre, organitzades, el sistema patriarcal.

Prenem el feminisme per canviar-ho tot i no pararem fins a assolir-ho. 
Ens hi va la vida!

Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional

Feminisme per canviar-ho tot! L’esquerra independentista #DecidimFeminisme

Feminisme per canviar-ho tot!

Un pla de lluita feminista contra la feminització de la pobresa i la violència masclista.

Quan parlem de vides dignes, de posar la vida al centre i de millores de condicions materials de vida de les dones, parlem de què dins el sistema capitalista i patriarcal i dins de l’Estat espanyol, les dones no tenim garanties de poder viure tranquil·les, sense explotacions ni opressions i sense patir violència.

Els Estats espanyol i francès son estructures al servei del capital, que troba en la violència contra les dones un aliat privilegiat per sotmetre i perpetuar l’explotació, la negació de drets democràtics i l’imperialisme. La violència estructural dins els estats però també a la Unió Europea del capital fomenta que les classes i populars i, especialment les dones de la classe treballadora tinguem pitjors condicions materials de vida: salaris més baixos, discriminació laboral, habitatge inaccessible, més temporalitat en els nostres contractes, etc. amb l’agreujant de la violència específica pel fet de ser dones, treballadores i d’una nació oprimida: agressions sexuals, cosificació i negació a una plena sobirania per bastir una societat al servei de les necessitats de les persones.

La violència és l’eina que té el sistema patriarcal i capitalista per sotmetre les dones i les classes populars, podem parlar de molts tipus de violències i coercions que s’exerceixen sobre les dones des de diferents àmbits de la vida quotidiana o des de diferents tipus de relacions socials. Cal però no oblidar la violència estructural, que molt sovint és invisible o invisibilitzada i que forma part de les lògiques sistemàtiques del capitalisme. Quan parlem de violència estructural ens referim a aquella violència que afecta les condicions materials i afectives de les dones i que és exercida pel mateix sistema: justícia, cossos policials, sistema sanitari, sistema de pensions, lobbies de poder, les lleis reguladores dels drets… i que troben la seva manifestació en les violències institucionals i físiques. Mesures com ara amenaçar les pensions públiques, abaratir l’acomiadament, retallar places en escoles bressol, transports públics, serveis socials, sanitat, educació, IVA de luxe tampons o l’IVA rosa, que fomenten l’empobriment de les dones, sons violència cap a les dones i, en concret, les dones de la classe treballadora, per tant ens trobem davant del que podem anomenar feminització de la pobresa.

La feminització de la pobresa és aquell fenomen estructural que fomenta i contribueix a través de diferents situacions com ara; l’escletxa salarial, les jornades reduïdes o els convenis diferenciats per professions, que les dones siguem més pobres que els homes i que, per tant, les nostres condicions materials de vida (recursos econòmics, accés als serveis públics, conciliació de les feines de la llar o reproductives amb les feines laborals o productives, etc.) siguin inferiors. És per això que posem en el centre de la denúncia i acció política la millora d’aquestes condicions materials de vida, indispensables per a poder viure una vida digna.

Volem un feminisme per canviar-ho tot perquè un projecte de societat lliure on tothom pugui viure en dignitat i les dones no siguem el botxí de l’acumulació de riquesa, ens exigeix trencar amb el capitalisme i amb l’Estat espanyol i francès. Només una lluita que es tradueixi en la millora de les nostres condicions de vida quotidiana ens donarà la força per bastir aquest projecte d’emancipació col·lectiva, republicà, anticapitalista, feminista i internacionalista.

Davant el risc de què la nostra legítima indignació sigui sotmesa a jocs parlamentaris, tactismes i altres estratègies alienes a les urgents necessitats quotidianes, creiem necessari abordar un pla de lluita amb un programa de 10 punts sobre els quals definir quin és el nostre projecte feminista i quines són les tasques immediates que ens imposa la gravetat de la situació en què trobem i per avançar cap a l’alliberament de les dones treballadores.

1. Treballem totes, treballem menys.
Salaris i pensions de 1.200€, millora de les condicions de les treballadores de la llar, combatre l’escletxa salarial i reducció i compactació de la jornada laboral. Ampliació i millora dels permisos per la cura de les persones. Exigim la recuperació immediata del articles en matèria laboral de la llei d’igualtat catalana suspesos pel Tribunal Constitucional.

2. Impugnar el deute per guanyar en drets socials i millorar les condicions materials de vida de les persones, especialment les dones.
Universalització i gestió pública dels serveis de cura i ampliació de la llei de la dependència.

3. Expropiar els habitatges buits.
Apostar per la creació d’una xarxa d’habitatge públic especialment per les dones amb risc de pobresa.

4. Per una educació i una salut 100% pública i laica i perspectiva feminista.
Expulsem l’església catòlica de les escoles i la sanitat.

5. Pels drets de totes som antifeixistes.
Eliminem la llei d’estrangeria i tanquem els CIES. Sortim de la Unió Europea i de la OTAN.

6. Dret al propi cos.
Avortament lliure, gratuït i segur i sense límit d’edat i prohibició de la utilització de ventres de lloguer. Eliminació de la cosificació de les dones.

7. Abordatge per l’eliminació de la violència masclista.
En l’habitatge, les condicions laborals i socials per les dones que han patit violència masclista.

8. Pla de prevenció de la violència masclista.
Incloure la perspectiva feminista a tots els nivells de l’educació i formació específica de violència masclista per totes les persones treballadores dels serveis, dels cossos de seguretat, de l’àmbit jurídic i de l’administració pública.

9. Contra la LGBTIfòbia.
Exigim el compliment de la llei i la inclusió de la perspectiva LGBTI a l’educació.

10. Contra la repressió política i de la llibertat d’expressió i pels drets democràtics.
Exigim el dret a l’autodeterminació per la sobirania de les dones, la fi de la doble repressió que pateixen les preses i exiliades polítiques i la derogació de la llei mordassa.

Ho tenim clar: FEMINISME PER CANVIAR-HO TOT! 
Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional

diumenge, 4 de novembre del 2018

Exposició pel 200 aniversari del naixement de Karl Marx

El 5 de maig, es compleixen 200 anys del naixement de Karl Marx, a Trier, Alemanya. Va ser, sense dubte, un dels homes que més influència ha tingut en la història dels segles XIX, XX i XXI. Juntament amb Friedrich Engels, el seu amic i camarada d'elaboració teòrica, política i militància al llarg de la seua vida, van construir un corrent de pensament i acció (el marxisme) que avui es manté més vigent que mai. En homenatge seu l’assemblea comarcal de la Plana d’Endavant (OSAN), ha instal·lat aquesta exposició al Casal Popular de Castelló

Inclou, per descomptat, els seus estudis crítics sobre l'economia capitalista i les seues lleis de funcionament. Especialment, "El Capital", una obra monumental que no va arribar a completar però que tot i així no ha estat superada (encara que sí complementada per altres treballs com el llibre sobre l'imperialisme de Lenin). Qui vulga entendre amb profunditat la situació actual del capitalisme (i la necessitat de superar-lo com estadi del desenvolupament econòmic social de la humanitat) ha de partir imprescindiblement d'aquestes elaboracions de Marx. 

Estan també els seus nombrosos escrits filosòfics. Basat en una concepció materialista, Marx combat les visions idealistes i els enfocaments religiosos de la història. Alhora, treu al materialisme de la camisa de força de la metodologia mecànic-formal en què estava empresonat i l'eleva a un nivell superior al incorporar les eines de la dialèctica, construint així una síntesi, fins ara no superada, de construcció del pensament per comprendre la realitat: el materialisme dialèctic.

Està, finalment, el cos central de les seues idees, el que ordena totes les seues múltiples i complexes elaboracions: el Marx militant revolucionari. Un camí que s'inicia amb una premissa filosòfica en la seua joventut: "Fins ara els filòsofs s'han limitat a interpretar el món però del que es tracta és de transformar-lo" (XI Tesis sobre Feuerbach, 1845). Aquesta conclusió de la necessitat de transformar el món capitalista el va dur, basat en un estudi científic de la realitat, a una altra conclusió, expressada en el Manifest Comunista (1848): el subjecte d'aquesta transformació històrica era la moderna classe obrera desenvolupada pel capitalisme. I el camí per fer-ho era el de la revolució: la presa del poder a través de la insurrecció de la classe obrera i la destrucció de l'estat burgès com a inici de la transformació radical de les bases econòmic-socials per arribar primer a una societat socialista i, més tard, a la societat comunista.

A partir d'això, des que funda juntament amb Engels la Lliga dels Comunistes (1847), ell intervé i ajuda a orientar (o debat amb altres corrents el que considerava l'orientació necessària) els processos més importants d'organització i lluita de la classe obrera de l'època, com la fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT o Primera Internacional, el 1864) i el primer intent de revolució obrera (la Comuna de París en 1871).

La Comuna va ser derrotada. El mateix Marx va escriure conclusions i lliçons que calia extreure sobre els errors comesos en aquesta experiència. Desenvolupant aquestes conclusions i aportant noves consideracions, una nova generació dels seus deixebles (Lenin i Trotski) van dirigir, el 1917, la primera revolució obrera triomfant i la construcció del primer estat obrer de la història. El balanç d'aquesta experiència i el seu curs posterior segueixen sent avui objecte d'intens debat. Però és part inseparable del ja llarg camí que va iniciar Marx.

Els ideòlegs del capitalisme i els seus periodistes a sou van pretendre, en la dècada de 1990, afirmar que, tal com deia irònicament una cançó de Joan Manel Serrat, "Marx era mort i enterrat" perquè el "capitalisme havia triomfat". El curs posterior de la realitat capitalista va mostrar que, lluny d'aquesta fanfarronada literària, les seues anàlisis i conclusions conserven una vigència absoluta i els seus treballs han de ser estudiats més que mai (com a mínim per comprendre la realitat).

Alguns suposats "marxistes" han pretès esterilitzar el Marx revolucionari i deformen les seues idees per proposar "humanitzar el capitalisme". Altres ens diuen que l'aspecte revolucionari de les seues propostes segueix sent vàlid però per aplicar en un futur indeterminat. Ens proposen que la tasca actual és "democratitzar" al capitalisme... i acaben ajuntant-se amb els anteriors.

Pel contingut profund de la seua elaboració teòrica i de la seua acció política, estem segurs que Marx repudiaria aquestes propostes, amb la profunditat, la duresa i també la ironia que el caracteritzaven en les polèmiques.

Per la nostra part, seguim sent orgullosament "marxistes ortodoxos". És a dir, intentem ser marxistes en el pensament i també marxistes en l'acció de "transformar el món" amb la lluita de classes a través de la revolució obrera i socialista.
Text adaptat d'Alejandro Iturbe

Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional

dimecres, 10 d’octubre del 2018

Actualitat sindical a Andalucía, un exemple de lluita - "Li diuen democràcia i no ho és"

dissabte 27 octubre 2018
19:00 xerrada amb Andrés Bódalo
21:00 sopar popular vegà

Casal Popular de Castelló
Ronda Magdalena, 91
Castelló de la Plana

Acte emmarcat en les VIII Jornades Anticapitalistes organitzades per la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa a Castelló de la Plana.


Sindicalisme combatiu a Andalucía, un exemple de lluita!

La campanya "Li diuen democràcia i no ho és!" d'Endavant (OSAN), denuncia el caràcter antidemocràtic de l’estat espanyol, que s'evidencia en fets com les detencions contra la llibertat d’expressió, la persecució política del referèndum d'autodeterminació, les corrupteles diverses, les agressions feixistes o la repressió sindical.
És paradigmàtic el cas d'Andrés Bódalo, membre del Sindicato Andaluz de Trabajadores/as (SAT), que fou pres polític de l'estat espanyol durant més d'un any sota falses acusacions, en una sentència que té més de venjança pel seu compromís i lluita sindicalista que de "justícia".

Li diuen democràcia i no ho és!

Cada dia es fa més evident el que no ha deixat de ser una realitat en els darrers quaranta anys: que el règim espanyol actual és hereu del règim franquista. La lluita per l’autodeterminació i per una vida digna als Països Catalans ha actuat decisivament per a fer caure la màscara pseudodemocràtica de l’Estat.

Monarquia, exèrcit, jutges, policies, feixistes, empresaris, grans corporacions mediàtiques i polítics del règim formen un entramat fora del control democràtic. Els sistemes representatius existents són teatres sense capacitat decisòria real. Els parlaments autonòmics són espais buits de sobirania.

Des d’Endavant OSAN iniciem la campanya “Li diuen democràcia i no ho és”. Volem posar damunt la taula la veritable naturalesa de l’Estat i dels seus aparells. Democràcia és plena sobirania política i econòmica. Democràcia és autodeterminació. Democràcia són plens drets polítics i civils. Democràcia és l’absència de patriarcat. Democràcia és garantir la plena justícia social. L’Estat espanyol és una cosa totalment oposada a tot això.

Construïm sobiranies, guanyem drets, exercim l’autodeterminació!

Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional

dimarts, 9 d’octubre del 2018

12-OCTUBRE: dia de la resistència indígena

divendres 12 octubre 2018
Plaça de l'Ereta - Castelló de la Plana 

MENJAR
12:00 plats peruans i cubans (amb opció vegana).

XERRADES
16:00 “Resistència indígena i neocolonització”. Rubén Romero.
17:00 “Conquesta i resistència inca: una qüestió religiosa”. Marc Sorribas.
18:00 “Feminisme comunitari enfront de l’individualisme”. Génesis Sira.

ART I DIVERSIÓ
19:00 Recital de poesia per dones migrants i micro obert.
20:00 Acústic de Satyavid Pla, músic xilé.
21:00 Música en directe a càrrec de l’Associació Viva Cuba Mojitos, ball llatí i karaoke.

PER A LES XIQUETES I ELS XIQUETS
Unflables i tallers infantils durant tot el dia a càrrec del Casal Popular de Castelló.

Acte emmarcat en les VIII Jornades Anticapitalistes organitzades per la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa a Castelló de la Plana.

Deia el Vell Antonio que la llibertat tenia a veure també amb l’oïda, la paraula i la mirada. Que la llibertat era que no tinguérem por de la mirada i a la paraula de l’altre, del diferent. Però també que no tinguérem por de ser mirats i escoltats pels altres. (…) Va dir a més que la llibertat no estava en un lloc, sinó que calia fer-la, construir-la en col·lectiu. Que sobretot, no es podia fer sobre la por de l’altre que, encara que diferent, és com nosaltres”.
Subcomandant Marcos

Manifest de la coordinadora “12 d’Octubre: Res a celebrar! Descolonitzem-nos!”:

12 d’Octubre de 2018
RES A CELEBRAR! DESCOLONITZEM-NOS!

Aquest pròxim divendres 12 d’octubre ens trobarem a la ciutat de València, a la plaça dels Pinazos, en el carrer que porta el nom de Colom, qui va donar inici a l’espoli i genocidi de Abya Yala, batejada com Amèrica el 1492. Estarem allà per a llançar un missatge ferm i clar a la societat valenciana i espanyola: El 12 d’Octubre, no hi ha res a celebrar! Descolonitzem-nos!

Denunciem la continuïtat de la colonialitat com a patró de poder global que no va desaparèixer amb les independències de les metròpolis i és una constant als països centrals del sistema. Ens solidaritzem amb les diferents accions que es realitzen per a exigir la llibertat dels pobles, així com el respecte a la seua història i la seua cultura. Fem una enèrgica crida d’atenció cap al respecte i la preservació de la diversitat en totes les seues formes i per la defensa de la vida.

El 12 d’octubre representa l’inici d’un procés de violenta imposició cultural, econòmica, política i militar, que inclou l’extermini i l’esclavitud de milions de persones, les seues cultures i les seues formes de vida. A Espanya, la celebració del 12 d’octubre com a festa nacional, té el seu origen en el franquisme, i per tant ha de ser revisada, com qualsevol altre símbol heretat d’aquesta dolorosa etapa de la història d’aquest país. Aquesta commemoració és en si mateixa un acte de violència simbòlica que entorpeix i menyscaba la convivència de diversos pobles dins i fora del territori espanyol, reforçant una identitat basada en la imposició d’una cultura única, eurocèntrica , davant del conjunt de territoris, pobles i cossos colonitzats.

En nom de la civilització, de la religió catòlica i de la corona espanyola, es van instaurar estructures econòmiques, polítiques, socials i culturals amb característiques racistes, masclistes, patriarcals i homòfobes que encara hui es mantenen i que, en molts aspectes, són la base de les desigualtats, els conflictes socials, les violacions dels drets humans i la vulnerabilitat dels pobles originaris.

El procés de colonització no és un fet del passat, se segueix mantenint fins a hui, amb diferents actors, entre ells les multinacionals i els mitjans de comunicació. Sota l’enganyosa coartada d’un suposat “desenvolupament”, basat en realitat en un model fallit en termes financers, ecològics, de justícia social i de gènere, es destrueixen els principals mitjans de vida al nostre planeta, generant pobresa extrema i condicions laborals miserables. Ja no existeix la metròpoli, però sí un sistema-capitalista-colonial que segueix menyspreant els cossos racialitzats, oprimint les veus d’altres cultures i imposant una manera de vida suïcida per a la humanitat.

La colonització es reinventa amb polítiques globals nacionals discriminatòries que no inclouen les diverses formes de pensar i sentir dels pobles originaris, i que impedeixen la circulació de persones, especialment de les que provenen precisament dels territoris colonitzats. Aquestes noves formes de colonització generen ingerències de tot tipus contra la sobirania dels pobles: deutes il·legítims, guerres, apartheid, genocidis, tractats comercials avassalladors, imposicions de models de gènere, esclavitud i desplaçaments forçats, provocant que milers de persones es vegen obligades a abandonar els seus països d’origen, fugint de la mort i de la fam.

S’institucionalitza el racisme i la aporofòbia, amb lleis d’estrangeria que violen drets humans, i que consideren les persones migrants com a “il·legals” i sense drets, perseguides per les forces de seguretat de l’Estat i empresonades en els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE).
A Amèrica, així com a Àfrica, Orient Mitjà i Àsia, els pobles originaris continuen en resistència defensant la vida, el bon viure col·lectiu o Sumak Qamaña, preservant els sistemes ecològics i culturals, la seua memòria històrica i els seus sabers ancestrals, reforçant els llaços de solidaritat i de suport mutu. La unió entre les persones i pobles, és l’únic camí per a fer front a la crisi global que solament porta mort i destrucció.

Des de València, fem una crida per a generar una vertadera presa de consciència. Recordem la frase: “Un poble sense memòria és un poble sense futur”. No és possible esborrar la història ni eliminar els estralls causats per la colonització. No obstant açò, sí és possible establir noves mirades i anàlisis sobre aquest moment històric, donar suport a la justícia social i la reparació pels danys causats, especialment, per a prevenir la repetició del dany.

Els qui habitem en l’Estat espanyol, ciutadans amb plens drets – al marge del nostre origen- no podem seguir acceptant una celebració que es va construir sobre una realitat de destrucció i mort. Urgeix que les institucions de l’Estat espanyol i els pobles que conformen aquest territori, assumim la nostra responsabilitat, per justícia i per dignitat.

Exigim a l’Estat espanyol la derogació de la Llei 18/1987, que estableix que el dia de la Festa Nacional d’Espanya siga el 12 d’octubre, perquè reforça l’imaginari colonial, racista i militar que entreteixeix les estructures socials i polítiques d’Espanya.

Exigim a l’Ajuntament de València que es comporte com un govern progressista, que demostre voluntat real per a pressionar a l’Estat espanyol en el tancament del Centre d’Internament per a Estrangers, el CIE de Sapadors, justícia en el cas de Nieves Nfina Ondo agredida per la policia local de València, el cessament de la persecució de les nostres germanes i germans manteros i el boicot a la Llei d’Estrangeria.

És crucial i urgent que seguim treballant en la superació de l’actual sistema polític–econòmic global que es fonamenta en un patró colonial, patriarcal, racista i capitalista. En aquest sentit, convidem a totes les persones, col·lectius, associacions i institucions a participar en aquest procés actiu de redignificació del 12 d’octubre, en defensa dels pobles originaris i de la Mare Terra, Abya Ayala, Pachamama, Ñuke Mapu…

12 d’Octubre. Res a celebrar!

Organitzen:
Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional

dilluns, 8 d’octubre del 2018

9-OCTUBRE: diada del País Valencià

Manifest de l’Esquerra Independentista:
 
Que no ens prenguen els carrers, per un 9O lliure de feixisme!

Comencem un nou curs polític al País Valencià marcat per la Diada del 9 d’Octubre i per la celebració, a pocs mesos vista, de noves eleccions municipals i autonòmiques que han de revalidar l’actual Govern autoanomenat d’esquerres o retornar la dreta a les principals institucions del territori.

Arribarà el moment de valorar, en la seua globalitat, les llums i ombres de la gestió autonòmica, dels seus encerts i mancances; el que no podem esperar és que les institucions autonòmiques siguen, per elles mateixes, l’instrument per a superar la desigualtat, la repressió i l’explotació que patim les classes populars del País Valencià i de tots els Països Catalans. El miratge del canvi del Pacte del Botànic, la il·lusió generada a una part de la població per l’arribada al poder autonòmic i municipal del progressisme liberal (PSOE, Compromís, Podem, etc.) ha demostrat les seues limitacions. És cert, i no som il·luses, que des de 2015 s’ha obert un nova etapa institucional al País Valencià que, tanmateix, pot finalitzar en la primavera del 2019 amb una tornada de la dreta espanyolista, reaccionària, catòlica, franquista i masclista a una bona part d’ajuntaments, diputacions i, també, a la Generalitat. És un escenari possible i probable, i des de l’Esquerra Independentista no el desitgem.

Ara bé, dipositar totes les nostres esperances en una gestió més transparent i humana de les misèries quotidianes a què ens aboquen el capitalisme i el patriarcat suposa una condemna de qualsevol possibilitat d’emancipació real i de superació de les desigualtats que el sistema crea i nodreix. El Pacte del Botànic ha jugat un cert paper en la necessària regeneració d’un sistema que havia arribat a uns límits insostenibles de corrupció, nepotisme, abús i deshonestedat. Passats quatre anys, els partits de la dreta han pogut fer neteja cosmètica de la seua dirigència i es troben capacitats per a tornar a gestionar un sistema suposadament sanejat i donar les gràcies al govern «del canvi» pel parèntesi i pels serveis prestats.

Les institucions autonòmiques valencianes dirigides pel progressisme liberal han demostrat les seues incapacitats per a transformar la realitat de misèria en què vivim la immensa majoria de la població valenciana. 40 anys d’autonomisme ens han deixat el 20´5% de la població per baix del llindar de la pobresa. Una realitat que, aquest 2018, encara esdevé més letal per les valencianes: el col·lectiu més afectat per la pobresa és el de les aturades. Sis de cada deu aturades som pobres. Creix del 30% al 40% el fenomen de la pobresa assalariada: quatre de cada deu treballadores amb contractes temporals som pobres. I les xifres d’atur continuen en un encara elevadíssim 15´6%, on som les dones qui concentrem els nivells més elevats de desocupació (un 17´4%).

La gestió de les institucions autonòmiques i un millor finançament autonòmic no pot ser l’aspiració de les classes populars valencianes. Cal construir una alternativa al sistema capitalista i a la misèria que aquest genera. I aquesta no ha de passar per la gestió de les molles de l’autonomisme, sinó que ha de passar necessàriament per 3 factors de canvi real:

– L’autoorganització popular. No és possible cap avanç sense la mobilització, la lluita i la participació i implicació en les organitzacions populars. L’antifeixisme en aquest 9 d’Octubre, la llarga lluita de les veïnes de La Ribera per recuperar per al sistema públic l’Hospital d’Alzira, la vaga dels bombers forestals, la vaga feminista, etc. en són només uns pocs exemples. Que cap de nosaltres ho dubte: només la lluita al carrer expulsarà els feixistes i la seua impunitat, i només la pressió i l’organització popular aconseguirà la recuperació dels hospitals de Dénia, Elx i Torrevella.

– L’alliberament de les dones de classe treballadora. Cal posar al centre de la lluita diària la desigualtat, la violència i l’opressió que patim les dones. Perquè les dones treballadores no som un col·lectiu, no som una part: som el poble i som la majoria. Ja no ens valen les mesures simbòliques i reconeixements que no vagin acompanyades de canvis en l’estructura social i econòmica, en les condicions material que regeixen el nostre dia dia. Tampoc serà només amb lleis que acabarem amb la violència masclista que patim en tots els àmbits de les nostres vides, sinó fonamentalment amb l’organització i la lluita feminista.

– La construcció nacional i l’autodeterminació, en el marc dels Països Catalans. Cap projecte polític que vulga realitzar canvis socials profunds podrà ser dut a terme dins els estrets límits de l’autonomisme ni dins l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol. En aquest sentit, sostenim i alertem que tots els discursos sobre la millora del finançament autonòmic ens porten a un carreró sense sortida. Només en el marc d’un procés d’autodeterminació que superi el marc legal de l’Estat espanyol i que conduesca a la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans, serà possible avançar cap a un futur on les condicions de vida de les treballadores i aturades valencianes siguen millors i veritablement dignes i on el valencià, el nostre català, tinga garantida la seua supervivència.

Des de l’Esquerra Independentista apostem decididament per la construcció d’una alternativa política independentista, socialista i feminista, que tinga els seus fonaments en la pràctica desobedient i en la voluntat d’arrelament en totes les comarques, pobles, ciutats i barris dels Països Catalans.

Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional

diumenge, 1 de juliol del 2018

Saps d'on ve realment l'orxata que beus?

Ahir vam descobrir de primera mà l'entramat mafiós que envolta la producció de la xufa. Els productes derivats d'aquesta, com l'orxata, provenen en la seua majoria d'explotacions ben allunyades de l'horta valenciana. Les treballadores dels països africans d'origen estan sotmeses a règims d'explotació i ací ens arriba el fruit del seu treball en forma d'una suposada cooperació internacional.
Per altra banda, la nostra agricultura de proximitat es veu cada vegada més precaritzada en haver de competir contra les condicions de misèria que s'imposen a d'altres pobles.
Aquesta pèrdua de sobirania alimentària respon als interessos del sistema capitalista, cal canviar les relacions de producció i assolir la capacitat de decidir radicalment democràtica, per això des d'Endavant (OSAN) - la Plana apostem per:
- Desenvolupament agrari sostenible regulat.
- Fomentar la producció de proximitat, relació directa entre productor-consumidor.
- Gestió pública dels recursos naturals: energia, aigua, terres...
- Patrimoni genètic de llavors que garantisca la biodiversitat i l'accés públic.

Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional

diumenge, 10 de juny del 2018

Saps d'on ve realment l'orxata que beus?

dissabte 30 juny 2018
19:00 projecció del documental 'Tigernut'
20:30 debat amb el director i CIM-Burkina
21:00 sopar vegà

Casal Popular de Castelló
Ronda Magdalena, 91
Castelló de la Plana

Saps d'on ve realment l'orxata que beus?
I en quines condicions està produïda?

Aquest documental destapa una trama internacional de corrupció i abusos de companyies valencianes que espolien recursos a l'Àfrica en el sector de la xufa ("tigernut" en anglès), el nou súper-aliment de moda a tot el món occidental. Tot comença quan un venedor ambulant d'orxata descobreix una presumpta i generalitzada estafa internacional en la comercialització de la xufa com Superfood en EE.UU., Japó, Itàlia, Alemanya i altres països europeus, i decideix emprendre un trepidant viatge a l'Àfrica per investigar l'origen de la xufa d'un fosc entramat d'empreses que està guanyant milions de dòlars a València. Escandalitzat davant el que va esbrinant, un viatge que havia de durar una setmana es converteix en una "aventura" de 3.000 km a la recerca de respostes que destapen noves incògnites que han de ser resoltes. Pel camí va descobrint com milers de famílies víctimes lluiten per trobar una solució justa (després de 20 anys d'espoli sistemàtic de la seua terra) a través d'iniciatives com la cooperativa Mousso Faso, nascuda a Ouagadougu (Burkina Faso) a la fi de 2017.

Organitzen:
CIM-Burkina (Col·laboració amb la Infància i la Dona a Burkina Faso)
Endavant (Organització Socialista d'Alliberament Nacional)
OVIA (Organizació Vegana Interseccional Autogestionada)

Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional

dissabte, 9 de juny del 2018

28-JUNY: diada per l’alliberament LGTB

28-JUNY: diada per l'alliberament LGTB (Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals).

Manifest de l’Esquerra Independentista:

Lluitar per l’alliberament sexual i de gènere és lluita de classes

Als Països Catalans, sota les dinàmiques patriarcals i capitalistes en què vivim, ens segueixen discriminant pel nostre gènere i per la nostra sexualitat, ens segueixen explotant com a persones de classe treballadora, i tot pel seu benefici. Les persones LGBT ens veim exposades no tan sols a una discriminació per l’opció sexual que practicam sinó, a més a més, relegades laboralment per motiu d’aquesta. Patim violència patriarcal per ser, estimar i follar com volem i violència per part del capitalisme per ser treballadores, violències que s’entrecreuen en l’aliança sistèmica que representen els dos models.
Ens trobam desemparades institucionalment, discriminades estructuralment i violentades diàriament. Assistim a un rentat de cara institucional que pretén fer-nos creure que no cal lluitar més, mentre veim que o bé no es legisla o bé no es despleguen lleis que acaben sent paper mullat per tapar la falta de determinació política real. Veim també com ens acomiaden de la feina quan, malgrat les dificultats socials per fer-ho, exposam la nostra sexualitat, com no ens donen feina per ser trans, o com ens sexualitzen i ens tracten com a éssers estranys. Encara passam por per mostrar en públic que no som heterosexuals, perquè el sistema necessita la família tradicional per sustentar-se i posarà totes les eines que pugui contra aquelles que la posin en dubte.
De la mateixa manera que s’intenta evitar que es posi en dubte el sistema patriarcal. El capitalisme pretén absorbir la lluita d’alliberament sexual i de gènere i fer-ne un mercat, però en cap cas ens serveixen les esferes d’alliberament sexual si formen part de les lògiques capitalistes, ja que no podem ser lliures si no és en igualtat, una igualtat que passa per lluitar en contra de la discriminació i explotació per raons d’opció sexual, de gènere i de classe. Els fruits del ja conegut capitalisme rosa emparen tan sols sectors socials que poden permetre’s el luxe de recrear espais aliens a les dinàmiques socials, a les preocupacions laborals. Aquests, indiscriminadament, són classistes. No podem parlar d’alliberament si aquest no és total i no ho pot ser si la lluita per assolir-lo no té a primera plana de demanda els obstacles contra els quals ha de lluitar la classe treballadora. L’alliberament sexual i de gènere ha de passar per l’alliberament de classe.
Precisament conscients d’aquesta necessitat, prenem aquest 28 de juny amb orgull de saber-nos lluita i de saber-nos carrer. Un orgull que pren la bandera de la lluita LGBT sempre sota la consciència de classe. Avui ens alçam combatives i ens recuperam com a figures presents al llarg de la història, posam a primera plana activistes pels drets socials i l’alliberament sexual i de gènere que han marcat el nostre passat per avui fer-nos conscients de la necessitat de revertir el present i guanyar el futur.

Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional

dilluns, 4 de juny del 2018

Xerrada sobre els Comitès de Defensa de la República (CDR)

dissabte 9 juny 2018
19:00 xerrada
21:30 sopar popular

Centre Social Autogestionat 'La Cosa Nostra'
Carrer Sant Miquel, 2
Castelló de la Plana

Xerrada a càrrec d'una militant dels Comitès de Defensa de la República (CDR) de Barcelona. 

Desobeint l'Estat per empoderar-nos com a poble!

Els Comitès de Defensa de la República (CDR) anteriorment anomenats Comitès de Defensa del Referèndum, són un conjunt d'assemblees locals, de barri, comarcals i nacionals amb l'objectiu de defensar, en primera instància, el referèndum de l'1 d'octubre i la república catalana posteriorment, des de l'estratègia de la no-violència. Les assemblees aglutinen membres d'entitats, partits polítics independentistes, sectors de l'economia o l'esport i persones independents que busquen organitzar aquesta defensa poble a poble i barri a barri. Existeixen també CDR internacionals, com per exemple el CDR de París, organitzat a partir de residents catalans en la ciutat francesa.


Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional

diumenge, 27 de maig del 2018

La Cosa Nostra no es tanca! Fer barri no és cap delicte!

L'Ajuntament de Castelló de la Plana (PSOE-Compromís) ordena tancar el Centre Social Autogestionat 'La Cosa Nostra'. Emparant-se en falses irregularitats administratives pretén aturar el treball de dinamització social desenvolupat al barri des de fa deu anys.

Des d'Endavant (OSAN) - la Plana considerem 'La Cosa Nostra' com un exemple organitzatiu i de lluita a nivell local, reconegut arreu dels Països Catalans. Per això, ens oposem a aquesta persecució política que només busca desarticular les classes populars organitzades contra el capitalisme.

La Cosa Nostra no es tanca!
Fer barri no és cap delicte!


Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional

diumenge, 20 de maig del 2018

Concentracions a la Plana en suport al cantant Valtonyc

L’assemblea comarcal de la Plana d’Endavant (OSAN), conjuntament amb la resta de l'Esquerra Independentista de la Plana, vos encoratja a participar en aquestes mostres de suport al cantant represaliat Valtonyc.

dimecres 23 maig 19:30
plaça Major
Vila-real

dijous 24 maig 19:30
plaça Maria Agustina
Castelló de la Plana

Manifest de l'Esquerra Independentista de la Plana:
El passat 14 de maig es va fer pública la sentència de Valtonyc, la qual indicava que aquest havia d'entrar a la presó en 10 dies, és a dir, el dijous 24 de maig.
Valtonyc serà el primer músic empresonat  per les seues cançons en aquesta democràcia mai existent. És per això que denunciem el continu assetjament per part de l'estat espanyol a tot aquell que critique als seus mafiosos i el seu funcionament, que este, sí es terrorista. Terrorisme d'estat és empresonar a la gent pels seus ideals, terrorisme es fer que els artistes no puguen expressar-se lliurement, terrorisme es que Valtonyc tinga una sentència de 3 anys i els agressors de la manada només de 9, la qual estem segures que no compliran sencera.
Tanmateix estes penes només cauran sobre les mateixes persones, i mai sobre uns altres, com en el cas de Losantos que exhorta bombardejar Barcelona, o Carmen Martínez Castro, la responsable de comunicació de la Moncloa, que va dir que els faria una peineta als jubilats per defensar els seus drets...
Quan l'estat opressor es veu acorralat, trau tot el que estiga al seu abast, ja siguen els nazis a les manifestacions o el poder judicial només per a un cert sector de la societat, com el cas de les companyes de La Cosa Nostra a Castelló de la Plana o de Willy Toledo, citat i acusat de delicte per insultar a Déu. No podem deixar que tot açò ocòrrega sense cap resposta.
La pressió social és crucial en les lluites, sobretot en la lluita per la llibertat d'expressió, per això vos convidem a totes a assistir també a les mobilitzacions convocades demà arreu dels Països Catalans.

LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ!
LLIBERTAT PRESES POLÍTIQUES!

Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional

dijous, 26 d’abril del 2018

1-MAIG: dia de la classe treballadora

Endavant (OSAN)
L'assemblea comarcal de la Plana d'Endavant (OSAN) participa activament en la "Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa", des d'on hem organitzat els actes per l'1 de maig, dia de la classe treballadora, a Castelló de la Plana.

dilluns 1 maig 2018
dia de la classe treballadora

11:30 - MANIFESTACIÓ
                  plaça de les Aules
14:00 - dinar popular, fira d'entitats i concert
                  plaça de les Illes Columbretes
CASTELLÓ DE LA PLANA


Capitalisme patriarcal és explotació i espoli
Organitzem-nos i lluitem al carrer, a la feina, a casa, a classe!

Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa
La classe treballadora i les classes populars dels Països Catalans afrontem un nou 1 de maig on es constata, un cop més, que difícilment podem ser autònomes i sobiranes en un sistema econòmic que ens condemna a l'atur, a l'acceptació de múltiples treballs o a una precarietat galopant per poder garantir la nostra supervivència. El salari mínim interprofessional a l'Estat espanyol, per al 2018, és de 735’90€ mensuals, mentre que a l'Estat francès ho és de 1188€: ambdós sous són insuficients per afrontar el cost de vida, especialment a l'Estat l’espanyol.

La Constitución espanyola és intocable, menys per a allò que va ser creada: mantenir-ho tot lligat i ben lligat. I aquest tot no era només l'opressió nacional dels Països Catalans i de tots els pobles sota el jou de la corona espanyola, que també, sinó la submissió del poder polític al poder econòmic. El règim del 78 modifica l'article 135 a la defensa de l'ÍBEX-35. I aplica la restricció del FLA i el 155 amb la mateixa voluntat política. L'opressió de classe i nacional estan legalitzades i institucionalitzades. La de gènere ho impregna tot des del moment que set homes van escriure la norma legal d'un Estat que és incapaç de fer front al terrorisme masclista que cada any assassina prop d'un centenar de dones només pel fet de ser-ho.

Les institucions estatals i les seves derivades, incloses les autonòmiques o les departamentals, a l'Estat francès, serveixen als interessos de les grans empreses multinacionals. Aquesta i cap altra és la raó de ser de la Unió Europea: garantir que els estats administren els interessos del capital en detriment dels interessos de les treballadores. Ras i curt, el capitalisme s'empara en l'ús de les institucions per al seu benefici.

Els més de 10 anys de crisi econòmica sistèmica oficialment declarada han estat l'excusa perfecte per imposar-nos encara condicions més dures per a la classe treballadora i les classes populars. Des de les múltiples reformes laborals que han empitjorat les nostres condicions laborals, fins a l'amenaça contra les pensions públiques, passant pel desmantellament dels serveis públics -les famoses retallades encarregades des d'Europa-, som les treballadores les que hem pagat la crisi. Al mateix temps, el rescat bancari o d'empreses d'amics era una constant mentre es regalaven empreses públiques solvents -privatització dels guanys- i se'n compraven de privades en fallida -socialització de les pèrdues-. De Bankia al Projecte Castor, o de Telefónica a Endesa, Gas Natural i Repsol, entre altres.

És així com les lleis es fan a mida dels beneficis d'aquestes empreses i a costa de les nostres vides. Les limitacions i prohibicions a les energies renovables van de la mà dels beneficis d'empreses de subministraments que prioritzen els seus guanys a les nostres vides. I és així, també, com incompleixen reiteradament allò que la seva sacrosanta Constitución espanyola suposadament assegura: un habitatge digne. A l'explotació que patim al centre de treball i/o a casa, s'hi suma l'espoli que roba drets i serveis que han costat anys de sang, suor i llàgrimes del moviment obrer. La vida digna és incompatible i antagònica al sistema capitalista patriarcal.

Ens exploten quan uns quants es queden els beneficis de tot allò que produïm de forma assalariada, si és que tenim feina. Augmenten aquesta explotació quan empitjoren les nostres condicions laborals -acomiadaments més econòmics, falta de seguretat, etc.- o ens rebaixen el sou. La rebaixa del sou la fan de forma directa o bé de forma indirecta quan retallen drets socials guanyats després d’anys i dècades de lluites dels i les treballadores que ens han precedit: serveis públics com la sanitat, l’educació, els transports, etc., no són cap regal de l’Estat sinó conquestes obreres que amb una posició de força van aconseguir extreure-li a l’Estat. L'espoli de drets socials és l'altra cara de la moneda de l'explotació capitalista.

I tot pren especial rellevància en el cas de les dones, que som la meitat de la població i un gruix encara més substancial al si de la classe treballadora. Les dones treballadores cobrem menys per la mateixa feina; se'ns arracona a certes feines o àmbits laborals concrets, molt més associats a allò que socialment s’ha atribuït al gènere femení, com la sanitat, l'educació, les cures, etc., sovint infravalorades i menys retribuïdes econòmicament: són de segona i no són productives dins de la lògica del sistema capitalista patriarcal.

A més a més, patim una desigualtat no només sectorial sinó també vertical o jeràrquica: la immensa majoria de dones treballadores ens trobem amb sostre de vidre que representa un topall a l’hora d’accedir a càrrecs o llocs superiors dins l’escala laboral. Cal afegir, també, que els condicionaments que limiten la nostra emancipació econòmica tenen múltiples facetes, però en destaca especialment la pressió en situar la maternitat com a oposició a una carrera laboral ascendent. L’escletxa salarial, és a dir, la diferència entre el salari mitjà dels homes i les dones, se situa entre el 16 i el 25% arreu dels Països Catalans.

Per últim, però no menys important: som les dones treballadores les que, a casa, ens encarreguem de les tasques de reproducció de la mateixa classe treballadora. De la cura de la casa, als àpats o la cura de les persones dependents -des de criatures fins a gent gran malalta-, etc. És un treball socialment necessari i perpetu que no té cap mena de recompensa o retribució remunerada perquè des del patriarcat s’ha volgut vendre com a “natural” o donat per descomptat. En canvi, això suposa una limitació per sobrecàrrega o directament un impediment absolut a l’emancipació econòmica necessària, ja que dins del sistema capitalista, la classe treballadora només podem guanyar-nos la vida venent la nostra força de treball. La simbiosi perfecte entre capitalisme i patriarcat ens condemna les dones treballadores a ser esclaves de la nostra pròpia família i, sovint, dependents de la parella masculina.

El capitalisme patriarcal actua de forma més o menys visible en el nostre dia a dia i ens pot costar fer-lo visible o atacar-lo, però cal tenir clar que és administrat per les institucions espanyoles, franceses, autonòmiques i europees. Així, no és possible acabar amb el capitalisme dins dels estats actuals perquè l'alliberament nacional forma part de la particular lluita de classes arreu dels Països Catalans. Amb aquesta radiografia, la indestriabilitat de les lluites és imprescindible. Per poder tirar endavant la lluita anticapitalista i d'emancipació de classe i de gènere hem d'aconseguir la independència dels estats espanyol i francès.

Com a classe treballadora, com a nació oprimida i com a dones treballadores no podem esperar res dels estats capitalistes: és la nostra lluita la que ens permetrà frenar els retrocessos actuals i revertir-los en victòries populars. De l'autoorganització veïnal a les vagues, de l'autodefensa feminista a la desobediència, serà només l'activació popular des del carrer la que ens pot permetre albirar un futur millor. I aquest futur passa, sens dubte, per una vida digna on recuperem drets, construïm sobiranies i exercim l'autodeterminació.

Capitalisme patriarcal és explotació laboral i de gènere i espoli social i econòmic. Per una feina amb condicions laborals dignes, organitzem-nos i lluitem al centre de treball. Per uns serveis públics dignes i de qualitat, organitzem-nos i lluitem a classe. Per un repartiment just de les feines de la llar, organitzem-nos i lluitem a casa. Per un habitatge digne, per una sanitat pública universal i de qualitat, organitzem-nos i lluitem al carrer.

Per una vida digna sense explotació ni opressions nacionals i de gènere, organitzem-nos i lluitem al carrer, a la feina, a casa, a classe!

Endavant (OSAN), Països Catalans, 1 de maig de 2018

Endavant - Organització Socialista d'Alliberament Nacional